Música

Marina Rossell

CANTANT

“Les cançons no eliminen la tristesa, però la fan més suau”

Ferran Palau va dir que, algun dia, li agradaria ser com jo. Va ser una injecció d’autoestima!

No hi dona importància, almenys encara, als números rodons, però 300 crits (Satélite K), publicat divendres, és el disc que fa 25 en els 45 anys de trajectòria discogràfica de Marina Rossell (Castellet i la Gornal, 1954), que després de dedicar, en l’última dècada, tres volums a l’obra de Georges Moustaki i cantar, a Cançons de la resistència (2015), des de Lili Marleen fins a Bella, ciao, alterna ara temes d’autoria pròpia i de gran profunditat emocional amb adaptacions al català de Léo Ferré, Charles Trenet, Gilbert Bécaud i Édith Piaf.

Quin és l’origen de ‘300 crits’?
Fa uns tres anys que el tinc al cap, aquest disc, i, d’alguna manera, segueix el camí de les Cançons de la resistència. M’encuriosia saber què hi passava, a França, just després de la Resistència, i, fent recerca, vaig veure, per exemple, que La mer, de Charles Trenet, s’havia fet en el mateix moment de l’ocupació, i que J’attendrai [‘Jo t’esperaré’], que era una cançó d’origen italià que s’havia fet molt popular a França perquè les dones que esperaven que els seus homes tornessin de la guerra la demanaven a la ràdio, s’escoltava també als camps de concentració. Molt bèstia: una banda de músics, en la qual, segons l’instrument que toquessis, tenies més o menys ració de menjar, la interpretava –“Jo t’esperaré de nit i de dia, t’esperaré, amor meu...”– en el moment en què s’executava algú. En el disc, però, hi ha també cançons que es van fer cinc o vuit anys després, com Sota el cel de París [una cançó per a un film del 1951 de Julien Duvivier que cantarien des d’Édith Piaf fins a Juliette Gréco], a la qual vaig afegir un vers –“ben lluny d’aquells temps maleïts”– i que, en aquest cas, té la intenció d’animar, de donar ànima. Volia saber què sonava durant la França ocupada i què n’havia quedat.
Són cançons que han perdurat, sens dubte.
Sí, són cançons, moltes, que van ser fetes perquè duressin en el moment de la contesa, però que continuen aquí dècades després. Ho explica, crec, el fet que són cançons que arriben al cor, s’hi instal·len i es transmeten de generació en generació. Són cançons espontànies nascudes de la necessitat de suavitzar la tristesa. Les cançons no eliminen la tristesa, però indubtablement la fan més suau. Aleshores n’hi ha, com aquestes, que esdevenen universals i passen a formar part d’un sentit col·lectiu.
És el cas de ‘Non, je ne regrette rien’, d’Édith Piaf, que ha convertit en ‘No em penedeixo de res’ i que obre el disc.
Dir el que deia Édith Piaf, amb 40 anys, i en la dècada dels quaranta del segle passat, en aquesta cançó em sembla d’un empoderament brutal: “Ho he pagat, ho he esborrat, oblidat; tant me fa el que hagi estat.”
Deu imposar, cantar una cançó així.
Molt, és clar, però no em volia morir sense haver-la versionat, tot i que no ho hauria fet si no considerés que hi podia aportar alguna cosa. És una d’aquelles cançons que se m’hauria fet impossible cantar fa vint o trenta anys, una mica com el Virolai i les altres del disc de Clàssics catalans (2007).
D’on sorgeixen aquests 300 crits als quals fa referència?
També m’ho pregunto, no et pensis! És una cançó que surt, en el fons, de tot l’impacte d’haver de viure coses que no creies que viuries, i ja en són unes quantes: l’atemptat a la Rambla, tot el que ha passat a Catalunya els últims anys, el que m’ha passat a mi personalment, cap a on ha girat el món... Tot el que ha passat a l’Afganistan; les guerres que hi ha hagut al nostre voltant; els viatges que he fet, des de Sarajevo a l’Iraq; poder cantar contra els feminicidis a Ciudad Juárez; El crit del quadre de Munch, que travessa la naturalesa; aquests “crits plens de plom, crits plens d’amor” dels quals parlo en la cançó i que poden fer referència als maltractaments... Cada crit cal buscar-lo dins d’un mateix, cadascú té els seus.
Després de tants anys, detecta quan ha fet una bona cançó?
Sí, però això és molt subjectiu. Les cançons, per a mi, són com les olors, els perfums, que em canvien l’estat d’ànim. És un poder que comparteixen. No hi ha cap dubte que tenen un alè. M’ho trobo, per exemple, amb La mer, de Charles Trenet, això. Sort en vam tenir, d’ell, per cert! Jacques Brel deia que, si no hagués existit Trenet, el pare del qual era de Perpinyà, tots aquests cantants que tant ens agraden s’haurien fet comptables!
A ‘Cançons de la resistència’, cantava amb Enric Montefusco i Manel, i ara, en una altra cançó seva, ‘Morir d’un llamp’, ho fa amb Maria Hein i Ferran Palau. De què són fruit, aquests diàlegs amb músics més joves?
Ferran Palau va dir un dia en una entrevista que, algun dia, li agradaria ser com jo, i allò va ser una injecció d’autoestima! Diu que fa cançons per tranquil·litzar l’esperit de qui les escolta, la qual cosa m’agrada molt. Trobo molt original tot el que diu, tot el que fa, com cuida tots els detalls. Quan li vaig demanar que col·laborés en el disc, estava produint el disc de Maria Hein i em va enviar aquesta mena de polifonia per a les orelles, que a Xavi Lloses [coproductor, amb Rossell, del disc] i a mi, que m’encanta la música de compositors com Steve Reich i Philip Glass, ens va deixar al·lucinats. Érem tres generacions en una cançó que no dura ni tres minuts. Són habituals, aquestes coses, a França i als Estats Units, però, aquí, per desgràcia, hi ha cantants que no ho volen fer, i no ho entenc pas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda