L'arquitecte dels somnis

Si avui dia tot sovint ja costa diferenciar què és veritat i què és aparença, o què és real i què és ficció, imagineu-vos si entrem en el terreny del somni i intentem esbrinar què és oníric i què no ho és. Només un director de la talla de Christopher Nolan (El caballero oscuro) és capaç d'entrar en aquest terreny, fer esclatar la noció de realitat, construir un laberint mental i no només sortir-se'n sinó aconseguir que el públic acabi aplaudint una proposta tan agosarada.

I és que, tips de remakes, seqüeles i franquícies, agraïm l'aportació d'idees noves i propostes originals tan ben desenvolupades com Origen. El més bo del cas és que Nolan, el reinventor de Batman, no fa més que partir del cinema de lladres i atracaments perfectes, que reinventa i deriva al terreny de la ciència-ficció (de la mateixa manera que Ridley Scott va fer amb el cinema negre a Blade runner). La premissa ja és suggeridora per si mateixa: en un món en què la ciència fa possible introduir-se al cap de la gent mentre dorm i apropiar-se els seus pensaments i idees, a un arquitecte especialitzat en la creació d'espais onírics que treballa a sou per a grans corporacions (Leonardo DiCaprio) se li planteja el repte de fer tot al contrari, és a dir, inserir una idea a la ment d'algú. Un repte que el portarà, juntament amb el seu equip, a dissenyar una estratègia d'allò més complexa per aconseguir-ho.

Alguns diuen que la pel·lícula té molt de Matrix; no van desencaminats, però en la comparació hi surt guanyant Origen. A d'altres els semblarà un James Bond fantasiós, cosa que el director –fan confés de la saga– no replicaria. Però a banda de mil i un referents que s'hi puguin trobar (de Kubrick a Tarkovski, passant per Ciutadà Kane, amb aquest innegable referent de rosebud), el que no deixa de ser és un film cent per cent Nolan, un realitzador que malgrat que treballi per a Hollywood manté punts estilístics definibles i personals. D'aquesta manera, Origen no dista estructuralment de films seus anteriors, com ara Memento i El truco final (The prestige). El director, com el mateix protagonista, no deixa de ser un arquitecte de mons impossibles però que alhora són (en la ficció) versemblants. És així que escomet una nova demostració de virtuosisme estilístic i construeix una història en què l'espectador l'única cosa que ha de fer (no té cap més alternativa, tampoc) és deixar-se emportar per l'imparable torrent narratiu i endinsar-se en aquest laberint cinematogràfic que en algun moment arriba fins a les quatre capes oníriques superposades. Potser sí que pot semblar una joguina excessivament mecànica, però un dels aspectes més interessants del conjunt és la vena emotiva, marcada per la integració a la història del passat traumàtic del protagonista. Un punt entre poètic i melancòlic que marcarà el desenvolupament del relat. Nolan torna a demostrar un domini del relat temporal i dels diferents nivells de realitat. Però el que resulta més satisfactori és comprovar que encara hi ha escletxes per reescriure els codis del blockbuster hollywoodià.