Cultura

cinema

drama

Descens a l’infern sense frens

Manuel Martín Cuenca torna a treballar amb Javier Gutiérrez al drama ‘La hija’

Molts documentals mítics de Félix Rodríguez de la Fuente es van rodar a les serres de Cazorla, Segura i Las Villas (Jaén), que formen el parc natural més gran de l’Estat espanyol i el segon d’Europa, amb 220.000 hectàrees. Aquest ha estat l’escenari escollit pel director Manuel Martín Cuenca per ambientar-hi La hija , un drama humà que no té res a envejar als d’El hombre y la Tierra: una adolescent embarassada d’un centre de menors (l’actriu Irene Virgüez) es compromet a lliurar la seva filla a una parella (Javier Gutiérrez i Patricia López Arnaiz) que fa anys que busquen desesperadament ser pares.

Director de films com Caníbal o El autor, protagonitzat per Javier Gutiérrez, Manuel Martín Cuenca (Almeria, 1964) dona una gran importància als espais de les seves històries. Ho explica en una entrevista a aquest diari: “Per mi hi ha una imbricació molt important entre les històries i l’espai on transcorren, fins a tal punt que mai no començo a escriure un guió sense haver pensat i recorregut el lloc on crec que pot passar. Per mi el paisatge és una manera de narrar el que passa a l’interior dels personatges.”

Triple gestació

Els impressionants espais naturals del parc natural i una imponent casa aïllada, davant d’un barranc, acullen aquesta història d’una “triple gestació”, com diu el cineasta andalús: “Primer hi ha la més òbvia, la de la nena que ha quedat embarassada. Després hi ha la gestació, el canvi des del paisatge exuberant de la primavera fins a l’hivern, més cru, amb la neu. I després hi ha la gestació d’Irene, la noia embarassada, que es converteix en una dona, en un ésser humà fort.”

El director creu que els personatges “són bons, sense males intencions”, però estan atrapats: “Quan les persones s’enroquen en els seus propis desitjos i obsessions, quan se centren en elles mateixes, sorgeix el mal, la barbàrie. Acaben confonent el que les envolta amb un instrument per aconseguir els objectius.”Manuel Martín Cuenca creu, en canvi, que “tot el bo de l’ésser humà sorgeix en la trobada amb l’altre: la compassió, l’amor, la generositat...” “Molt poca gent té la força, la lucidesa i l’entitat moral d’adonar-se èticament del que passa i aturar-ho. Normalment no sabem parar, i si hi ha alguna cosa que sí que sabem fer els éssers humans és autojustificar-nos. Probablement és també un exercici de supervivència de l’ésser humà.”L’inquietant de La hija és precisament que parla de gent normal: “Els personatges de la pel·lícula són gent comuna, i el que em fa por, i és el que explica la pel·lícula, és que és capaç de fer aquestes coses. No em voldria veure en la seva situació, perquè sé que qualsevol ésser humà és capaç de matar, en determinades circumstàncies. Encara que sigui per salvar la vida del teu fill.”La hija, que va competir al passat Festival de Sant Sebastià, parla de maternitat i de relacions de parella: “L’origen de tota la història té a veure amb una parella que fa molts anys que lluiten per tenir fills i no poden, tenen un gran desig de tenir-ne. Potser ja no s’estimen, però segueixen amb aquesta obsessió, junts, i s’agafen a una última oportunitat de poder ser pares.” Ell treballa en un centre de menors de la Junta d’Andalusia i hi veu una oportunitat: “Al pol oposat, hi ha aquesta nena que no s’hauria d’haver quedat embarassada per accident i no sap si vol tenir la nena. Llavors entre ells hi ha un pacte que jo anomenava pacte de vidre, de fer passar la nena per filla de la parella, que podria ser bo per a tothom, però té quelcom d’inquietant, veus que és molt fràgil i es pot trencar. En aquest sentit, és una història molt primària, podria haver passat entre dues femelles fa 20.000 anys. Al final és com un western essencial, amb un duel final inevitable.”Manuel Martín Cuenca evita la violència explícita, al contrari que moltes pel·lícules i sèries actuals. “Em sembla molt més interessant cinematogràficament fer certes escenes fora de camp –argumenta–. Tots sabem que una pel·lícula és una representació. Òbviament no matarem els gossos. Tots sabem que és mentida, i si ho mostres, ho banalitzes. Si no, obligues l’espectador a imaginar-ho, que causa molt més terror que veure-ho. En general, al cinema hi ha massa explicacions i massa imatges, és tot massa obvi.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor als 37 anys l’actor francès Gaspard Ulliel

París

Els films d’Isaki Lacuesta i Carla Simón competiran a la Berlinale

barcelona

Hàbits de lectura

barcelona

Els Català, referents de la fotografia

barcelona

Editen una nova guia de la catedral gràfica i divulgativa

Girona

Kebyart, nous residents de l’Ateneu de Banyoles

BANYOLES

Un perfum que contagia

BARCELONA
ART

Àlex Nogué aprofundeix en les arrels

El Museu d’Història de Catalunya aplega totes les mirades fotogràfiques de la nissaga dels Català

Barcelona