Cultura

Nous mitjans, vells crims

Els motius que des de sempre desperten l’interès pels crims són molt variats

L’augment de pressupost ha fet millorar molt la qualitat de la majoria de documentals

El ‘true crime’ té alguns clàssics literaris

Què ens empeny, amb més o menys apassionament, de manera dissimulada o sense complexos, a deixar-nos embadalir pels crims? Una anàlisi fonamentada o intuïtiva de les fondàries de la nostra essència? La morbositat més primària? Saber com matar, com evitar deixar pistes, tècniques d’investigació? Com detectar sospitosos en el nostre entorn abans de convertir-nos en víctimes? Demostrar-nos que hi ha gent que ho passa pitjor, com aquell que cada dia llegeix les esqueles com a símbol d’autoconfirmació?

Els motius poden ser molts, però això ho deixem en mans dels especialistes que escriuen en les pròximes pàgines. Centrem-nos en l’èxit del denominat true crime, és a dir, relatar un crim real en un llibre o en un documental per a la televisió. Dos exemples ben clars i recents són El pantà maleït. Les morts de Susqueda (La Campana), llibre de la periodista d’aquest diari Tura Soler, i la sèrie, de ràdio i televisió, Crims, en què Carles Porta (flamant Premi Nacional de Comunicació i premi Ondas) mira de posar llum a la foscor a crims que han passat a casa nostra.

L’interès pels crims reals no ve pas de fa poc, perquè d’assassinats (posant-los en el cim de la piràmide delictiva) sempre n’hi ha hagut. Els homes prehistòrics ja es mataven entre ells, per defensar el grup, el territori, el foc, les cries, potser encara no per venjança, passió, enveja o plaer, però es mataven. Com en les cultures clàssiques gregues i llatines. Un dels assassinats més famosos, i en grup, és el de Juli Cèsar. I com a narració de morts rituals, sàdiques, amb tortures ben recargolades pel mig, només cal fullejar la Bíblia. D’acord, conté molts ensenyaments espirituals adoctrinadors, però de morts violentes n’hi ha fins a cansar.

Fent un salt en el temps, la premsa diària sempre s’ha nodrit d’aquesta mena de notícies amb morts pel mig, com ara quan es va seguir el cas de Jack l’Esbudellador, un assassí en sèrie que mai va ser detingut, ni tan sols identificat, i que va aterrir el Londres del 1888.

Fins i tot hi ha hagut diaris dedicats gairebé en exclusiva a les notícies d’homicidis, com ara El Caso, que es va editar a Madrid entre el 1952 i el 1997, i programes de ràdio més recents, com el citat Crims i Territorio negro, amb Luis Rendueles i Manu Marlasca.

I ara, què ha passat? S’ha posat més de moda? És possible que una mica, però fa l’efecte que el que hi ha influït és la millora de qualitat dels mitjans que en parlen i, encara més, el pressupost. Per escriure un llibre o filmar un documental s’hi poden dedicar molts anys, recursos humans i econòmics que fa 15 o 20 anys eren impensables. S’han millorat els mitjans, però els crims són els mateixos de sempre, si fa o no fa, i l’interès que desperten també s’ha mantingut.

A banda de la versió literària, hi ha la rampa d’enlairament que han estat les plataformes de continguts audiovisuals per als documentals, en molts casos amb parts ficcionades, interpretades per actors, entremig d’imatges reals. Un diari del segle XIX, per il·lustrar els assassinats de Jack l’Esbudellador, s’havia de limitar a publicar dibuixos, amb sort, fets del natural d’un cadàver. Avui dia, els arxius de fotografies i filmacions dels mitjans de comunicació, sumats als de la policia i les càmeres de seguretat i, també, a les filmacions domèstiques que tots podem aportar a l’hora de documentar qualsevol fet amb un simple mòbil, han ampliat la capacitat de mostrar la realitat de determinats crims.

Què ens agrada més, la violència, veure el patiment aliè o (quan és el cas, que no és sempre) que els assassins acabin a la presó? Que cadascú respongui en la intimitat.

Mil anys de presó... o no

El britànic Harold Shipman (nascut el 1946, es va suïcidar el 2004 penjant-se a la seva cel·la) era un afable metge de família que l’any 2000 va ser condemnat a mil anys de presó, amb tot de cadenes perpètues sumades, com a responsable de 15 assassinats confirmats i uns 218 atribuïts (tot i que en podrien ser molts més). Un 80% de les víctimes eren dones d’edat avançada, pacients seves, a les quals injectava altes dosis de morfina. Era un home de xeringa fàcil, vaja.

Assassí i violador de nens

El colombià Luis Alfredo Garavito (1957) és un agressor sexual i assassí de nens, i d’alguns adults. Podria haver mort més de 300 persones. El 2001 va ser sentenciat a 1.853 anys i nou dies, que li van rebaixar a 40 anys. Probablement serà lliure el 2023. Surt barat, matar a l’engròs. De petit van abusar d’ell i el seu pare el va torturar molts cops, cremant-lo amb espelmes, tallant-lo amb fulles d’afaitar i colpejant-lo durant hores lligat a un arbre. Va crear un monstre.

Un dolent de conte de terror

Gilles de Montmorency-Laval (1405-1440), baró de Rais, va ser un noble francès que va lluitar al final de la guerra dels Cent Anys al costat de Joana d’Arc. Va ser jutjat i executat, entre altres motius per la sodomia i l’heretgia, per l’abús sexual i l’assassinat de 140 nens i adolescents, tot i que hi ha qui eleva la xifra fins a un miler. Tenia una esquizofrènia greu. Va ser la inspiració per al conte clàssic Barbablava, de Charles Perrault. Un malvat de conte de terror.

Icona del vampirisme femení

Elisabet Báthory d’Ecsed (1560-1614) va ser una aristòcrata hongaresa, filla d’una de les famílies més poderoses del seu país en la seva època. El 1604, vídua recent, vivia al seu castell en companyia de diverses joves. Un dia va apallissar-ne una i, en veure que allà on havia rebut esquitxos de sang la pell era més blanca i més suau, va fer degollar més de 650 noies per prendre banys de sang que la rejovenissin. Això la va convertir en una icona del vampirisme femení.

Una cap de turc?

Sobre Enriqueta Martí i Ripoll (1871-1913) s’han escrit novel·les, assajos, s’han fet obres de teatre, pel·lícules i fins i tot un còmic. L’anomenada Vampira del carrer de Ponent, Vampira del Raval i Vampira de Barcelona, va ser una segrestadora i suposada assassina en sèrie. Només se li atribueixen dotze víctimes, infantils, però podria ser que, fruit de la pobresa, aconseguís criatures per a rics pervertits. El seu cas va fer córrer rius de tinta a la premsa de l’època, és clar.

Un àngel amb ales fosques

Joan Vila i Dilmé (1965) és un zelador, auxiliar d’infermeria i assassí en sèrie català que, com una versió empobrida de Harold Shipman, va ajudar a morir onze ancians (que en podrien ser quinze o més) en una residència geriàtrica d’Olot, entre el 2009 i el 2010. Se’l va anomenar “l’àngel de la mort”. El 2014 va ser condemnat a 127 anys i mig de presó per gerontocidi múltiple amb tècniques que feien agonitzar brutalment les víctimes. Un àngel amb les ales molt fosques.

ASSASSINATs il·lustres

Juli Cèsar

Un dels assassinats històrics més famosos és el de Juli Cèsar, que el 44 aC va rebre fins a 23 punyalades d’un grup de seixanta senadors revoltats en contra seu. Sembla que només una, la segona, era mortal. I que Juli Cèsar es va defensar amb un punxó d’escriptura i va ferir en un braç Casca (el primer d’apunyalar-lo) i Brut, en una cuixa. Un assassinat col·lectiu, com el de l’Orient Express de l’obra d’Agatha Christie.

Abraham Lincoln

Fins a quatre presidents dels EUA han estat assassinats durant el seu mandat. El primer va ser James A. Garfield, el 1881, a mans de Charles Jules Guiteau. El de Lincoln va ser un dels casos més coneguts, al teatre, el 1885, a mans de John Wilkes Booth. William McKinley, el 1901, va morir a mans de Leon Czolgosz, i el cas més famós, el de John F. Kennedy, el 1963, mort per Lee Harvey Oswald, tot i que hi ha teories que parlen de més autors.

Mahatma Gandhi

Que un líder de la lluita pacífica (tot i que li agradaven massa les menors) mori de manera violenta sembla una paradoxa fàcil. Això va passar amb Gandhi, que va ser assassinat el 1948 per Nathuram Godse. També a l’Índia, el 1984, Indira Gandhi (no era família de l’anterior) va ser assassinada pels seus guardaespatlles. Té nassos...

John Lennon

El músic de Liverpool, membre dels Beatles, també era defensor de la pau i va morir a Nova York el 1980 a mans de Mark David Chapman.

Martin Luther King

El defensor dels drets civils dels afroamericans va morir a mans del segregacionista blanc James Earl Ray, el 1968. A trets, com la majoria d’assassinats d’aquest espai. Malcolm X, que defensava els mateixos drets que King però amb més bel·ligerància, havia estat assassinat el 1965, amb setze trets d’escopeta.

Franz Ferdinand

Un dels magnicidis amb unes conseqüències més tràgiques va ser el de l’arxiduc d’Àustria, mort a trets el 1914 a mans de Gavrilo Princip, un fet que provocaria la Primera Guerra Mundial, en què hi va haver deu milions de víctimes mortals.

Sharon Tate

La model i actriu va ser assassinada, embarassada de vuit mesos, per la família Manson, el 1969. La crueltat de l’assassinat, el renom del marit d’ella (el director de cinema Roman Polanski) i el de l’ideòleg de l’assassinat, Charles Manson, van fer molt mediàtic el cas.

Harvey Milk

Polític nord-americà i defensor dels drets dels gais, va ser assassinat el 1978 a mans de Dan White, un altre polític.

Gianni Versace

El famós dissenyador de moda italià va morir, un cop més a trets, el 1997 i a mans d’Andrew Phillip Cunanan.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Empar Moliner, Premi Ramon Llull amb la novel·la ‘Benvolguda’

barcelona

Els impulsors de l’Hermitage a Barcelona abandonen el projecte i concentren els esforços en la via judicial

Barcelona

Investiguen una comunitat i l’arquitecte responsable de les obres que van malmetre un mural de Guinovart

barcelona
Crònica

Bofill, projecte endavant

S. Just Desvern

El ‘Belfast’ de Branagh

barcelona

Malson Atmosfèric inicia nova etapa amb ‘La ciutat’

girona
Paco Plaza
Director de cinema

“La por ens identifica com a éssers vius”

Barcelona

Els premis Enderrock, el 3 de març a Girona

girona

Elvis Mallorquí transita pels camins històrics

TOSSA DE MAR