Nit de lluna plena, somnis d’envelat

Eren les dues passades, Pere Camps i jo havíem quedat amb tu per dinar al restaurant Pitarra del carrer Avinyó, un clàssic que crec que ja ha desaparegut, com tants altres en aquesta Barcelona sense memòria. Vas arribar vint minuts tard per culpa d’una reunió d’última hora no prevista a l’SGAE. Estic segur que devies pensar que, en aquell dinar, et demanaríem alguna ajuda econòmica per tirar endavant algun projecte del Barnasants o alguna cosa similar. Jo portava a les mans un petit dossier en què havia escrit un títol: Cançó de carrer. Abans del primer plat, te’l vaig donar perquè el fullegessis i, sense dir res, et vas fondre en una abraçada immensa amb nosaltres dos. Amb els ulls plorosos, em vas donar les gràcies per haver donat forma a un espectacle que feia temps que em voltava pel cap. Si aquest país pot estar orgullós d’alguna cosa, és de la falta de memòria amb els seus artistes. Saps, Ramon? Sempre he admirat l’obra que vas deixar cantada, i malgrat que en aquells temps en què tu i jo començàvem a cantar algú va voler crear una rivalitat entre nosaltres, sempre ens vam respectar mútuament.

Ens van etiquetar com la “Novíssima Cançó”. Érem tu, jo, la Marina i el grup Coses, una generació a cavall entre el franquisme i la democràcia que havíem recollit el testimoni dels nostres mestres, el Lluís, la Maria del Mar, el Raimon, el Joan Manuel, l’Ovidi, el Quico..., i a poc a poc vam començar a caminar pels camins de la Cançó. Sempre he pensat que la nostra va ser la generació de l’esforç. Marxàvem de casa amb els cotxes carregats amb els “equips de veus” –així es deien–, arribàvem als pobles, descarregàvem, muntàvem, cantàvem, desmuntàvem i tornàvem a casa molt tard, cansats però feliços que els nostres somnis es fessin a poc a poc realitat.

Eren temps en què la gent dels pobles era el teixit popular que mantenia viva la flama de la Cançó. Enganxaven els cartells, tallaven les entrades, muntaven l’escenari i ens pagaven el que podien. Aquell nostre somni es va anar consumint a poc a poc amb l’arribada de la democràcia i es començaven a escoltar veus que dubtaven de la continuïtat de la Cançó amb l’argument que ja no era necessària en temps de democràcia. Més tard, uns anys després, tu i jo vam deixar l’ofici, cansats de la poca repercussió que tenien els nostres treballs i de l’oblit interessat de certs polítics i dels mitjans de comunicació que dominaven.

Era un dissabte de febrer al Teatre Joventut de l’Hospitalet, a les cinc de la tarda. Estaven convocats tots els artistes per a l’assaig del teu homenatge; jo estava nerviós i impacient, com sempre, perquè es feia realitat un projecte que havia pensat minuciosament i volia que sortís perfecte pel respecte que sempre t’he tingut. A poc a poc, hi arribaven els artistes. El primer, Joan Manuel Serrat. Eren artistes de diverses generacions que ho van deixar tot aquella nit a l’escenari del Joventut. Alguns desconeixien la teva obra, però tots van donar el millor d’ells mateixos. I al final, sol i en silenci al meu camerino, vaig plorar d’emoció i de la tensió acumulada. Només per aquell “avui m’heu fet feliç, molt feliç” que vas dir a l’escenari quan vas pujar a abraçar-nos, va valer la pena aquella nit de lluna plena i somnis d’envelat. Bon viatge, estimat.