Proust transgènere

Publicat el 1922 (el mateix any que va morir Marcel Proust), Sodoma i Gomorra és el quart volum d’A la recerca del temps perdut, culminació de la novel·la francesa i un dels cims més alts de la història de la literatura, en què no passa res mentre passa de tot. Graham Greene va dir que Proust va ser el novel·lista més gran del segle XX, de la mateixa manera que Tolstoi ho va ser del XIX, i va afirmar que Proust i Freud són complementaris. Proa, que va recuperar els tres volums que la crítica i traductora Valèria Gaillard havia fet per a Labutxaca, n’ha presentat, aquestes festes, el quart volum.

A Sodoma i Gomorra retrobem un narrador, ara jove, que continua el treball d’introducció en els millors salons de l’alta societat. El llibre s’obre amb una descoberta sorprenent: que Charlus s’aparella amb un altre home, l’armiller Jupien. Una nova escena genial de voyeurisme suavitzada per un paral·lelisme enginyós amb el món de les flors i els insectes. En aquest volum, Proust realitza un dels projectes que ja tenia al cap el 1909: escriure un “assaig sobre la pederàstia”, tal com ell mateix explica en la seva correspondència. De fet, presenta el llibre com un assaig narratiu sobre la inversió sexual, un tema que sabia que seria escandalós.

Parlem amb Valèria Gaillard sobre aquests aspectes, sovint eclipsats en la biografia de l’obra i del seu emblemàtic autor: “Estem en un context en què l’homosexualitat era el tema tabú per excel·lència. Es considerava un vici, una tara. A Anglaterra i a Alemanya, era un delicte, tal com posa de manifest la condemna a dos anys de treballs forçats a Oscar Wilde, el 1895. En el llibre, Proust fa referència, precisament, al seu cas: algú adulat per tothom i, de cop i volta, rebutjat com un empestat.”

En una brillant observació dins del seu assaig sobre Proust, la professora Estela Ocampo escriu que “Proust creu que l’amor es dona entre individus de sexe diferents: el masculí sent atracció pel femení i viceversa. Però el masculí no sempre es troba en un home i el femení en una dona. És així que l’homosexualitat com a relació entre dos éssers del mateix sexe és només aparença: en el fons, segueix actuant l’atracció masculí/femení.” Proust s’endinsa, a Sodoma i Gomorra, en les pràctiques dels homosexuals, però no es limita a la masculina ni a la femenina (per a què mobilitza, per primer cop en aquest sentit, el concepte de Gomorra, seguint un vers d’Alfred de Vigny), sinó a totes les relacions possibles de parella entre homes i dones, en un enfocament força innovador per a l’època. Gaillard recalca: “el més important, sense jutjar-les”. “Fins i tot, tracta de la relació de pederàstia amb total naturalitat; les tendències de Nissim Bernard, per exemple, que persegueix els grums jovenets del grand hotel Balbec. Es pot dir, doncs, que no retrata l’homosexualitat, sinó les homosexualitats, i forma part de la seva exploració de l’ànima humana. En aquest sentit, ara que es parla tant de la qüestió transgènere i de les identitats no binàries, és un llibre d’una gran actualitat.”

Aquest quart volum impacta perquè veiem un home amb els peus a la terra i mostra aquell sentit de l’humor i el gust per les arts que va destacar Edmund White i que aquí es ben present, al costat del fresc renaixentista de la societat del moment. Gaillard apunta que “com sempre, continua reflexionant sobre l’art i fa un excurs sobre els corrents arbitraris que fan que un autor passi al purgatori per, de cop i volta, tornar a estar de moda. Torna a aparèixer l’afer Dreyfus, però ara ja per mostrar com alguns antidreyfusistes comencen a canviar de parer, atesos els esdeveniments que exculpen el capità jueu.”

Alguns dels grans biògrafs del narrador francès, com ara George D. Painter i Ghislain de Diesbach, coincideixen a afirmar que, en les pàgines d’aquestes novel·les, el noi malaltís esdevé un agut observador de les grans personalitats i esdeveniments del començament del segle XX, així com dels seus interlocutors. Gaillard ens recorda durant la conversa que a Sodoma i Gomorra trobem els personatges centrals, com ara Charles Swann, que ja està greument malalt, i Odette, la seva esposa, que continua amb la seva ascensió mundana. Seguint la relació Swann-Odette, el narrador tira endavant una relació amorosa amb Albertine, que copia els mateixos patrons de gelosia i possessió. Tot un quadre de costums.

Amic dels grans contemporanis d’una generació francesa que ha esdevingut de les principals de la història de la literatura, Proust va conèixer figures com ara Gide, Morand i Cocteau i els editors Gallimard i Grasset, que ja es van adonar de les dimensions del geni. No sabem si de la transcendència que tindria en el futur de la literatura. Amb una part de família francesa i proustiana convençuda, Gaillard insisteix en el tractament de l’humor en l’obra i la seva translació literària: “Pel que fa a la traducció, una de les grans dificultats ha estat restituir l’humor que travessa aquest volum a través d’escenes hilarants i personatges com ara el doctor Cottard, el metge que no para de fer patètics jocs de paraules, o l’Aimée, el maître que intenta parlar amb propietat i l’espifia tota l’estona, sense oblidar Brichot, un professor universitari que es pot estar hores parlant de les etimologies dels noms de tots els pobles de la costa Normanda. És tota una Comèdia humana que es posa en joc.”

Pel que fa a l’estil, Gaillard recorda que Proust va treballar força en la primera part, en el sentit d’anar afegint i sobrealimentant la frase, però la segona, en canvi, no la va revisar tant, i això fa que alguns passatges siguin especialment enrevessats: “Estem davant d’un volum 100% proustià: tota una delícia.”

Una altra curiositat és que hi surt Céleste Albaret, l’entranyable minyona, com un personatge més. És una missatgera que també s’allotja al gran hotel Balbec (secció servei, és clar) i que estableix una relació d’amistat amb el narrador, a qui adula i amanyaga: “El gran protagonista de Sodoma i Gomorra és Charlus, el personatge de l’aristòcrata homosexual, insolent i murri, que no s’imagina per res del món que tothom al seu voltant està al corrent de les seves tendències sexuals, i fa veure que el seu interès pel jove violinista Morel té una base purament artística. Darrere d’aquest personatge hi ha el cèlebre poeta Robert de Montesquiou, justament un dels personatges que segueix Julian Barnes en el seu darrer llibre, L’home de la bata vermella.”

Ve de la plana anterior