Les profunditats doloroses del vermell

Lluís Soler (Rothko) és un pintor emocionat per la recerca en l’art que l’aïlla de tot el que hi ha al seu entorn. Se sent bé en la seva cova i procura sortir-ne com menys millor. S’ha guanyat un lloc i són els marxants els que el venen a buscar. Rothko està en el moment de plena acceptació i en una abstracció que deriva cap als quadres monocolors, de totes les gammes del vermell. Ferran Vilajosana (Ken) és el jove assessor, aprenent de pintor, que mira d’entendre i de guanyar-se el sou. Ell navega entre el dia a dia més quotidià i precari i el somni de poder pintar. Aprèn les profunditats del vermell.

Guido Torlonia és un director conegut per construir biòpics de personatges populars. N’ha fet de Strheler, Fellini i de l’editora de Vogue, Diana Vreeland. Ara ataca aquest text que aborda la personalitat de Rothko. Ho fa amb la crossa de l’assessor que li fa d’antagònic. Però Rothko no és el savi descregut, sinó que segueix tenint l’empenta de qui creu i de qui tem el futur de la seva pintura. Aspira a pintar la seva Capella Sixtina, el seu temple. I creu que ho podrà materialitzar en un distingit restaurant de Manhattan, en construcció. Ken no és tampoc el jove deixeble delerós d’aprendre que acaba vencent el seu mestre. John Logan dibuixa un personatge complex, entre la ingenuïtat i el pragmatisme, entre l’esperança i la buidor. El treball interpretatiu que es pot veure a l’Akadèmia puja un llistó en els treballs d’un veteraníssim Soler i Vilajosana apunta maneres.

Amb les projeccions als llenços i a les parets, sembla que el públic entri a l’estudi, olori pinzells i whisky, escolti des de l’ària més desullada fins al jazz més vitalista i palpi el fred. El dolor deixa empremta. La saviesa, al final, és estranyament generosa.