Pont aeri a Xile
El TNC inicia amb Manuela Infante la relació estable de coproducció amb el festival Teatro a Mil de Xile
El foc és el detonant de les revoltes polítiques i socials a la capital i alhora és recurs per condemnar el monocultiu
Una de les necessitats que la nova directora Carme Portaceli millor ha sabut detectar és la necessitat del TNC d’obrir nous camins, més enllà de Catalunya. Per conèixer noves dramatúrgies i també per estendre el talent català més enllà dels Països Catalans. Al setembre es va signar un acord amb el festival Teatro a Mil , de Xile. L’objectiu és anar coproduint cada temporada un projecte amb un equip mixt. El primer treball és Fuego, fuego, de Manuela Infante, en què Núria Lloansi s’ha sumat a l’equip de creació d’Infante. I que s’estrena divendres a la Sala Tallers (i fins al 6 de febrer) i posteriorment es programarà en el festival de referència teatral de l’Amèrica Llatina.
Manuela Infante celebra que, en plena pandèmia de la covid, hi hagi teatres que programin cartells internacionals, “és una aposta política que cal celebrar”. Sobretot que trenquin la frontera Nord-Sud del llegat colonial. Ho fa en comprovar com alguns teatres es tanquen a produir només els seus propis artistes i abandonar la necessitat de trencar fronteres artístiques, com insinuant que presentar companyies estrangeres ha d’implicar un risc de contagi a Europa. Ben bé al revés. La companyia xilena s’ha infectat en la seva visita a Barcelona i és per aquest motiu que s’han eliminat les funcions prèvies i s’ha endarrerit una dia l’estrena, arran del preceptiu confinament.
Conjugar art i ciència
La nova directora artística del TNC celebra el treball de la dramaturga i directora xilena que radica en un art científic, precís. Manuela Infante va iniciar una recerca que prova d’apartar la humanitat de la centralitat escènica. El 2017 va indagar sobre quin pot ser el pensament de la natura respecte a la humanitat a Estado vegetal. Recentment, ha fet una altra peça a partir de la mirada de les pedres. I, ara, en aquesta radicalitat d’entendre la humanitat amb elements no humans, hi detecta una violència i la transforma en Fuego, fuego. La situació parteix de les darreres revoltes xilenes, que, després de 30 anys de sentir-se arraconats per les grans empreses capitalistes, van saltar a les capitals fent barricades i reclamant un canvi de rumb polític (que fa poques setmanes que s’ha produït a les urnes). Però el foc, en un país amb molta selva, també ha servit per cremar grans extensions d’arbres per potenciar el monocultiu, que fa més dependents encara les comunitats rurals.
La peça parteix de dues persones que es troben en un deliri personal intentant entendre on són i què els ha passat darrerament: es troben a casa seva en un teòric incendi controlat que ha saltat els marges i ha acabat afectant el poblat. El foc és polític perquè hi ha hagut denúncies de persones que s’han cremat (bonzos) i perquè el poder històricament l’ha fet servir per eliminar enemics, acusant-los de bruixeria, per exemple.
