Un cobert on créixer

De petita, Deborah Levy tenia dos problemes: no començava mai les pàgines del quadern escolar per la primera ratlla, sinó dues o tres més avall, i mai no parlava prou alt, fins que va aprendre a fer-ho, “perquè a les noies, si no, ningú no se les escolta”. Llavors vivia encara a Durban, a la Sud-àfrica de l’apartheid, i tenia el pare a la presó per la seva implicació amb el Congrés Nacional Africà: s’hi va passar quasi cinc anys tancat, i quan va sortir havia desenvolupat una relació molt especial amb els objectes, com les teteres o els poms de les portes i les claus, que no suportava que ningú maltractés. Se’n va emportar aquesta debilitat amb tota la família cap a Anglaterra, però llavors la filla ja sabia que Déu era com el ninot de neu que havien estat construint al jardí el dia que el van venir a detenir: “era fred i mort”.

L’autobiografia de Deborah Levy podria haver començat aquí, però ho fa amb un viatge a Mallorca i amb la seva tendència a plorar a les escales mecàniques, “màquines d’una emotivitat tòrrida”, una mica com el pare, en un moment de crisi: a la ratlla dels cinquanta anys, s’acabava de separar del marit, amb les filles ja grans, i havia de definir el seu camí tota sola, després de tant de temps de ser aquella mare que tots coneixem, la que dina dreta a la cuina amb el que ha sobrat del ranxo dels altres. Com el primer dia que, encara nena, es va atrevir a posar per escrit els seus pensaments, “el que va sortir del bolígraf va ser més o menys tot el que no volia saber”: que el pare no hi era, que el mestre la pegava, que el periquito de la padrina Dory estava engabiat. Però alçar la veu no significa cridar més, sinó “sentir-se autoritzada per expressar un desig”, com li va aclarir l’actriu polonesa Zofia Kalinska en un dels nombrosos viatges que salpebren aquest cicle narratiu absorbent, ni que amb això sol ho tingui tot conquerit, perquè “fins i tot l’escriptora més arrogant ha de treballar hores extra per construir un ego que sigui prou robust per sobreviure d’un cap a l’altre de l’any”. La trilogia memorística de Deborah Levy (Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietasts reals), que Angle acaba d’editar en un sol volum, traduït per Marina Espasa, és un relat de descobriment de la veu, en la seva força i la seva vulnerabilitat, nascut del repte de respondre el conegut assaig de George Orwell de 1946 Per què escric. El text de Levy és també un manifest estètic i polític, però de la banda de les dones ja madures que encara no escriuen a la ratlla que toca però que han après a alçar la veu.

Definit per la mateixa autora com una “autobiografia en construcció”, el cicle narratiu es podria alinear al costat dels llibres de Rebecca Solnit o Vivian Gornick, si no fos que cada dona té també el dret de ser diferent de les altres, i ella ho és en la profusió de detalls corprenedors amb què il·lumina “enmig de la foscor negra i blavosa” l’afirmació d’un espai propi quan ja ets una dona al llindar de la tercera edat. Els tres volums de l’autobiografia corresponen a tres etapes de la maduresa, entre els quaranta i els seixanta anys, però no escrits de manera retrospectiva, sinó “enmig del fragor de la vida”. Si el primer llibre conté la memòria dels anys sud-africans (un tresor narratiu), en el segon, ja divorciada i quasi a la ruïna, vivint en un pis massa petit on tot està al lloc equivocat, fins i tot el color de les parets, emergeix el debat entre la dona que se suposa que hauria de ser i la que voldria conquerir, lluny dels estereotips de sacrifici, renúncia o servitud. I, en el tercer, busca la seva cambra pròpia on escriure en el somni d’una mansió amb un magraner al jardí que acabarà sent, en realitat, un cobert polsós sota una pomera, la llar on descobrirà que “potser el llop és l’objectiu final d’escriure”.