Dietari poètic i clàssic universal

El 22 de gener, el gironí Narcís Comadira, poeta, pintor, traductor, dramaturg, crític literari i Premi Nacional de Cultura, farà 80 anys. Vesteix a la manera d’un professor d’Oxford o de Cambridge, amb americana de tweed, jersei de llana, pantalons de pana, calçat còmode i mitjons de ratlles blanques i negres. Aparentment està molt bé, físicament i mentalment. Presenta un nou llibre de poemes, Els moviments humans (Edicions 62), i la reedició de la traducció que va fer el 2004 dels Cants, de Giacomo Leopardi, publicada per Proa en edició bilingüe.

L’editor Jordi Cornudella recorda que “fa unes quantes dècades que en Narcís publica un llibre de poemes cada cinc anys; té una trajectòria molt llarga i d’una consistència més que provada”.

“Darrere dels Cants de Leopardi hi ha la figura de Xavier Folch, que ens va deixar l’any passat; sense ell no existiria aquesta traducció, imprescindible en llengua catalana”, explica l’experimentat editor.

Comadira se sent “molt feliç de publicar aquest nou llibre i aquesta reedició” coincidint amb el seu 80è aniversari. “L’editorial m’ha obsequiat amb la reedició de Leopardi, amb tapa dura i amb una il·lustració meva a la portada.”

Els moviments humans té tres parts, dues peces llargues –la primera dona títol al volum i l’última és el monòleg dramàtic Fantasmes en la nit– “que donen tensió als 40 poemes centrals, característics de la manera de fer de Comadira, amb càrrega emotiva i dots d’observació”, assegura l’editor.

Cornudella elogia la “saviesa tècnica que Comadira no utilitza per lluir, està al servei de l’emoció, el refinament tècnic va per sota; toca les cordes que fan vibrar les emocions”.

Narcís Comadira comenta que Els moviments humans “completa els llibres anteriors, Llast (2007), Lent (2012) i Manera negra (2018); tots quatre formen una mena de capítol”.

El títol del poemari “surt d’un vers de Dante a la Comèdia (Paradís XXXIII, 37) i lliga tots dos llibres a Itàlia”. En comptes de títol, la part central té una il·lustració de Comadira. “És l’únic llibre meu que porta un dibuix meu, d’arbres, com en el cas de la portada de la traducció de Leopardi, perquè és la meva mania plàstica actual.” Uns arbres que també agermanen tots dos llibres.

“Alguns poemes fan referència als fets d’octubre del 2017, com Bèlgica, inspirat en quan vaig anar a Brussel·les a donar suport al president Puigdemont”, comenta el poeta, tot i que considera que la part central no és un dietari tradicional, “perquè els poemes tenen ordre alfabètic de títol, no cronològic”.

“Considerant que soc vell i cada vegada més gandul, és possible que aquest sigui el meu últim llibre; en tot cas, durant uns anys, serà l’últim”, mig amenaça, amb un somriure que la mascareta no aconsegueix amagar.

“El meu problema és que necessito que em visitin les muses; un poema no surt sol.” El poema que tanca el llibre és un monòleg teatral que li va demanar Xavier Albertí, volia que el poeta mostrés la sensació que ha provocat la pandèmia. I és que Comadira té força textos teatrals i ha escrit i traduït lletres per a diversos músics i espectacles. Acceptem, doncs, i com ell mateix afirma, encàrrec com a musa. I per molts anys.