Cultura

JOAN DURAN

Escriptor i bioquímic

“Art i ciència ens acosten a la veritat”

Ens assetja la violència de la ignorància, de la intolerància, de la incultura. Ens hi hem d’encarar
Cultura i coneixement són més que les circumstàncies i els interessos d’una indústria cultural: són la base

Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) és doctor en bioquímica i un jove veterà de la literatura catalana, amb obres publicades des del segle passat i premis importants en la seva trajectòria com ara l’Estellés, el Martí i Pol, el Comas i Maduell, el Rosa Leveroni o el Pare Colom de narrativa, convocat per l’Ajuntament d’Inca, per Menjaràs pols (Lleonard Muntaner), un conjunt de relats en què aborda temes com l’homosexualitat i la dominació sobre el cos, com havia fet en la seva extraordinària novel·la Eva Túrmix Ginebra, sobre la violència contra els homosexuals als anys setanta.

Ha estat un dels autors de la nova generació que han denunciat la repressió de l’homosexualitat i la manca d’igualtat. Ho va fer en la novel·la ‘Eva Túrmix Ginebra’, el 2016, i ara ho fa en alguns dels contes del recull ‘Menjaràs pols’.
Denunciar és sempre necessari. És un imperatiu, penso. Tinc l’absoluta convicció que els escriptors, els treballadors de la llengua, tenim, en aquest aspecte, una missió de servei social: la de crear consciència, la de donar veu a les veus silenciades, la de fer aflorar realitats soterrades en el magma d’una societat d’aparadors. Qui escriu té una responsabilitat perquè maneja una de les armes més potents i alhora més fructíferes de l’espècie: la paraula.
Quin objectiu busca?
Un dels objectius de les narracions de Menjaràs pols és el de denunciar la violència promoguda pel patriarcat més tòxic. I el de despullar, de les seves disfresses, les violències. Algunes són ben evidents: el maltractament envers les dones, la pederàstia, l’abús sexual... D’altres són violències més subtils, que ens autoinfligim amb els ganivets dels records o de les lluites per encaixar en un món que ens expulsa... En aquest sentit, els personatges que protagonitzen els contes, molts d’ells femenins, d’altres en situacions de marginalitat, malden per construir-se una identitat en contra d’un corrent devastador que els arrossega vers els abismes quotidians, soterrats i d’una perillositat imperceptible.
És cridar al vent?
Ens assetja la violència de la ignorància, de la intolerància, de la incultura. I encara que ens sembli que cridem al vent, com bé diu, ens hi hem d’encarar. Tampoc hem d’oblidar que denunciar la violència contra les minories també és defensar una llengua menystinguda i un país desmembrat i atacat per la violència institucional.
La seva obra està fortament lligada al seu poble natal, Sitges. Aquest to reivindicatiu té a veure també amb la capitalitat gai que ostenta la vila?
Entronca amb la idiosincràsia de respecte, de celebració de la diferència. I amb el seu caràcter obert i integrador. Però la meva obra no només està lligada a Sitges pel to reivindicatiu dels meus llibres de narrativa: també m’hi sento íntimament vinculat per la influència que el seu paisatge –el natural, el social i el de la memòria– ha exercit sobre la meva poesia.
Queda molt marcada la influència a la seva obra.
Els poemaris Nua cendra o Extrema llum, per exemple, s’abeuren en el microcosmos sitgetà, que és el dels meus orígens i el dels meus referents estètics. Transcorren en un escenari de llum i de mar, i creixen a partir d’un pòsit de paraules genuïnament sitgetanes. El cas més explícit és, segurament, el del conjunt de poemes de la suite que tanca Nua cendra: Senyes de mar, que vol ser un homenatge a una manera d’entendre la vida i de descriure el món.
Hi ha, però, un to de reivindicació.
Si els relats de Menjaràs pols o els protagonistes d’Eva Túrmix Ginebra afronten la incomprensió i l’aïllament socials, o pretenen situar el lector dins els cossos d’uns personatges en crisi, obviats o maltractats, en gran mesura deu ser perquè a Sitges no es pot viure girant la cara a aquestes realitats.
La seva obra prové de la poesia, en què va debutar amb vint anys, i en què ha assolit premis importants com el Martí i Pol, el Màrius Torres, el Recull o l’Estellés. Hi ha diferències per a vostè entre poesia i narrativa?
De diferències n’hi ha, ni que siguin formals i tècniques, però la meva incursió en la narrativa emana de la dedicació, més dilatada en el temps, a la poesia. No existeix un trencament ni un salt abrupte entre les dues formes de treballar amb el llenguatge: són materialitzacions sensiblement diferents d’una forma particular de veure el món, d’interpretar-lo, de gaudir-lo o de provocar-ne reflexions. La principal diferència es troba en el to de la veu que parla. En poesia, tot i que el distanciament i la ironia s’interposin entre la persona que escriu i el jo literari, ambdós estan més pròxims, hi ha una veritat menys filtrada, menys matisada. En narrativa, en canvi, jugo a emprovar-me moltes màscares. Totes conserven part del meu esguard, però em permeten analitzar, o convidar a viure, realitats que ni he viscut ni crec que pugui (o vulgui!) viure. Si escriure és una forma de lliurar-se al transformisme (al fregolisme, que diria Brossa), en poesia em vesteixo i desvesteixo de paraules, de paisatges, d’idees, d’imatges. En narrativa també, però sobretot m’emprovo vides d’altri.
Busca la complicitat del lector.
Té un pes molt important la mirada vers el lector. En poesia deixo més marge a la interpretació, a la cocreació. En narrativa procuro acompanyar més el lector i dibuixar amb traç més fi. Quan escric poesia em moc per intuïció, per especulació. En narrativa, treballo i modelo aquesta intuïció des de les necessitats d’una trama o les exigències d’un retrat de personatge. Malgrat això, la meva narrativa flirteja amb la prosa poètica: m’interessa molt el llenguatge, el ritme intern d’un text i la forma com la paraula exacta evoca imatges, paisatges personals. M’agradaria atrapar el lector així: més aviat pel com es diu que no pas pel desplegament d’una trama trepidant, que, per altra banda, no sé si sabria construir!
Un dels contes del nou llibre és una recreació gairebé teatral d’una detenció en una comissaria amb pistoles i vexacions. Som lluny d’aquestes situacions?
No pas: hi som més a prop del que ens pensem. Vivim envoltats de situacions vexatòries, que sovint normalitzem o minimitzem. El conte, titulat Dillie, n’és un exemple dut a l’extrem, sobretot pel seu desenllaç, però que parteix d’un plantejament tristament quotidià: el del bullying entre adolescents. És a dir, d’una forma de violència que relativitzem, de tan estesa que està, sense calibrar les conseqüències devastadores que pot arribar a tenir. Té una història particular, aquest conte escrit en forma de monòleg teatral, amb acotacions, descripció de l’escena... Una versió quasi idèntica del text fou musicada, l’any 2018, pel director i compositor Xavier Pagès-Corella. L’obra, plantejada com a monodrama en un acte per a tenor i conjunt instrumental, s’estrenà al Foyer del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dins el cicle Off Liceu el 2019, dirigida pel mateix Pagès.
És doctor en bioquímica. Com ha compaginat la base científica amb la necessitat artística?
Com bé assenyala, l’art és una necessitat, i les necessitats cal satisfer-les. No sabem on arrelen, però són una pulsió... I l’instint de buscar respostes des de la ciència també ho és, és clar. De fet, art i ciència ens acosten a la veritat en majúscules. I es complementen. Totes dues emanen del desig i de la capacitat de crear, d’inventar, d’imaginar, d’innovar. És a dir, de comprendre el món, de qüestionar-nos-hi i de gosar superar-lo i superar-nos. És evident que el meu pòsit científic i el meu contacte diari amb la investigació han influït en la literatura que faig. Potser no ho han fet d’una forma palpable en les temàtiques, o explícita en les referències, que hi són, però comptades i destil·lades. Sí, però, que m’han marcat en d’altres aspectes, com en la voluntat de construir llibres amb una arquitectura racional i unes coherències internes, en la cerca de precisió en les paraules, o en el rigor que m’imposo quan escric.
És professor a la Universitat de Barcelona i forma part de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge. La investigació és una altra de les ventafocs del nostre país?
Ho és la cultura en general. I per extensió, també la científica. En aquest sentit, estic orgullós de formar part d’un centre de recerca que treballa per fomentar el pensament crític i per potenciar l’arrelament de la cultura científica com a motor de benestar i de canvi de model social i econòmic. La generació de coneixement i la promoció de les interaccions entre les disciplines de la cultura –entre les quals, i per al seu nodriment multidireccional, caldria abolir les fronteres absurdes que s’hi han anat aixecant– haurien de situar-se sempre en el primer graó de l’escala de prioritats de qualsevol societat que vulgui prosperar. I fer-ho d’una forma efectiva, no només propagandística: racionalitzant les inversions dels recursos públics, escoltant i respectant els savis, els intel·lectuals, els artistes, els científics, i no només els mercats o els qui sempre tenen el micròfon... I, per sobre de tot, prioritzant l’educació a tots els nivells. Perquè cultura i coneixement són més que les circumstàncies i els interessos d’una indústria cultural i d’uns comptes de retorn econòmic: són la base des d’on construir un canvi de paradigma i una comunitat moguda pel respecte, la solidaritat, la igualtat, el civisme i el creixement personal.
Els seus primers llibres són de finals del segle passat. Com ha vist l’evolució de la nostra literatura i les incorporacions?
Que comencés aleshores em recorda que soc nel mezzo del cammin, com escrivia Dante, i que, per fi, ja no m’escau l’etiqueta de jove poeta! Els qui vam començar a publicar (potser massa aviat) en aquells anys, sortíem només amb el llibre en paper i en un parell o tres de mitjans escrits que, amb sort, se’n podien fer ressò amb ressenyes. Però també fou llavors que emergiren, i amb força, espais com l’Horiginal, i que es crearen diversos festivals literaris que han estat clau per a la difusió del fet poètic. En només vint anys, la situació ha fet un gir de 360 graus. Ha crescut exponencialment (i a vegades penso que seguint una estratègia força erràtica) el nombre de premis literaris que permeten començar a publicar, han aparegut desenes de digitals amb espais per a la poesia... I, sobretot, s’han estès les xarxes socials, que han canviat de forma radical la forma com ens presentem, com construïm la nostra figura i com ens comuniquem amb el lector. Aquest nou escenari, basat en la immediatesa, els likes, el gust per tot allò que és emergent..., té aspectes estimulants i d’altres que, en poesia, potser no ho són tant: tot passa de pressa, tot caduca aviat, tot es basa en una presència o en una sobreexposició constant de l’autora o autor, que ha d’agradar.
Es pot parlar de relleu generacional?
La nostra era, o és, una generació que m’atreviria a dir que no ha volgut matar cap pare. En segons quins cercles percebo un excés de bandejar per “fer-se lloc”, potser perquè es publica massa i és difícil treure el nas. Hi ha una sobrevaloració de la novetat, de la joventut per se, i això no ajuda els més joves, literàriament parlant. No crec que el nivell literari de les obres bones, de les excel·lents, hagi baixat. Però sí que tinc la sensació que tot sovint els bons llibres queden ofegats enmig d’un mar difícil de navegar, perquè hi ha una sobreproducció.

Influències i recitals

Quan li pregunto quan va començar, Duran m’explica que de jove l’impressionava “sospesar i fullejar” els volums de paper bíblia de les obres completes de Verdaguer, de Carner i de Sagarra que la seva àvia tenia al petit escriptori del menjador, i que els recitava. La relació quotidiana amb la poesia i el teatre populars, el van marcar: “Quan vaig ser prou gran per anar a comprar llibres a les llibreries, em va impactar descobrir les avantguardes, Salvat-Papasseit, Brossa. I inclús veure, amb divuit anys, un recital d’en Casasses al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Vaig tenir, i tinc, la sort de sentir-me acompanyat pel meu cercle familiar i també per persones de Sitges com David Jou, que em va regalar les Cartes a un jove poeta, de Rilke; Vinyet Panyella, que em va presentar els primers poemaris, o Cèlia Sànchez-Mústich, amb qui compartim l’aventura de dirigir la Festa de la Poesia a Sitges, que arribarà a la quinzena edició.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Jordi B. Oliva
President de la federació de productors audiovisuals Proa

“Iceta es feia fotos amb productors independents a Canes mentre els mataven amb la llei audiovisual”

Barcelona

La bellesa i el dolor

Barcelona

Canes acaba avui amb ‘Pacifiction’, d'Albert Serra, entre les favorites

canes

“Lliure i feminista”

Barcelona
cultura pels carrers de terrassa

Arrenca el Límbic d’Òmnium

El COAC premia l’edifici de fusta de Bosch-Capdeferro

Girona

Fan malbé un mural d’art urbà a tocar del Museu de l’Empordà

Figueres

Tanca la llibreria La Capona de Tarragona

Tarragona

Mor el teclista de Depeche Mode, Andy Fletcher

Barcelona