Cultura

Crítica

música

Manel Camp, un clàssic

No descobrirem a aquestes alçades el pianista i compositor Manel Camp (1947) perquè, òbviament, estem parlant d’un dels noms amb més pes dins el panorama de la música moderna. Artista inquiet i calidoscòpic, amb motiu del seu 75è aniversari ha impulsat el projecte De Minorisa a Carst, un projecte que de ben segur haurà d’estudiar-se en la gestió cultural com a mostra de la recerca de nous formats i noves formes de comprendre i comunicar la música. A través de diferents concerts i activitats s’ha anat desplegant, així, un univers de complicitats, i aquest cap de setmana ha tocat el món de les bandes sonores. Ben acompanyat per Horacio Fumero (contrabaix), Lluís Ribalta (bateria) i l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48, dissabte a Sallent vam poder-nos immergir en un exquisit concert en què van presentar-se algunes de les peces que havien format part de bandes sonores compostes per Camp per a pel·lícules com ara Monturiol, L’última frontera, El complot dels anells o Un negre amb un saxo.

Movent-se en una estètica d’allò més personal, marca de la casa, on conflueixen els diferents registres del jazz mediterrani, però també el pòsit del romanticisme tardorenc, el conjunt musical va saber assolir la fluïdesa i els ambients propis dels concerts de veritat. És a dir: aquells que un voldria que no s’acabessin mai. D’aquells en què l’audició possibilita tant una indagació de les nostres ànimes com l’interès per aquelles pel·lícules que van comptar amb la sort de la banda sonora de Camp. Lluny d’un exercici nostàlgic, el concert ens va poder portar a la consciència plena del que encara té per dir-nos el que, de fet, ja és Manel Camp: un clàssic.

Manel Camp
Fàbrica Vella de Sallent, 22 de gener


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.