Cultura

Aturar-se a mirar un arbre

El Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas revela la mirada humanista de Jean Marie del Moral

Tots els periodistes, que a vegades som uns obsessos de l’obvietat, vam córrer a anotar a la llibreta el nom de l’àvia de Jean Marie del Moral perquè el fotògraf acabava de dir-nos que havia inclòs un retrat seu a l’exposició del Palau Solterra, sense identificar-la, com a encarnació de tantes republicanes exiliades que van fer front a l’infortuni “amb fortalesa, dignitat i bondat”. Prendre’n nota era trair la voluntat del fotògraf, però ens va consolar que, en acompanyar-nos davant aquest rostre que havia volgut anònim, va fregar el vidre amb la mà com si l’amanyagués. Per Jean Marie del Moral, la seva àvia no és una exiliada com les altres, però el valor de la seva fotografia és haver après a mirar els desconeguts com si no ho fossin. “Hem d’aturar-nos a mirar un arbre, a dedicar temps als altres, sobretot, perquè amb aquesta mania d’estar-nos fent contínuament selfies, morirem tots idiotes”, va dir en un català endolcit pel francès que ha heretat de la terra on van refugiar-se els seus pares, andalús ell, lleidatana ella, després de la Guerra Civil. Format en el fotoperiodisme al diari comunista L’Humanité i reconegut com un dels millors retratistes d’artistes al seu estudi, Jean Marie del Moral (Montoire-sur-le-Loir, 1952) presenta fins a l’1 de maig la primera mostra antològica del seu treball al Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí, amb un títol que expressa l’humor seriós que batega en moltes de les seves imatges.

Life vest under your seat, que assenyala als avions la localització de les armilles salvavides en cas de catàstrofe, reflecteix al mateix temps la passió viatgera d’aquest fotògraf que ha recorregut mig planeta els últims cinquanta anys (i que ha assistit, per tant, al daltabaix de les grans ideologies), i la necessitat de salvar alguna cosa del món conegut mirant cap als llocs que passen desapercebuts, com ara sota el seient, que és com fixar-se en els darreres d’allò que era obvi. Com l’ombra d’un arbre escarransit damunt un mur, a través d’una obertura del qual es distingeix l’espessa frondositat que s’estén a l’altra banda, o el mateix retrat de l’àvia, amb les mans plegades damunt la panxa exactament igual com la dona turca que Del Moral va fotografiar a Turquia al cap de tretze anys. Alguns paral·lelismes són deliberats, com la dels vianants apressats sota la pluja a Nova York, en un homenatge a la famosa imatge del transeünt saltant una bassa de Cartier-Bresson, però el seu formalisme, com va dir el comissari, Pere Antoni Pons, “mai no és fred, sinó acollidor”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.