Xàfec profund

Un succés per una imprudència sempre porta seqüeles. En un incendi, posem per cas, l’arbreda trigarà a recuperar-se. I el raig d’aigua per apagar el foc crea torrenteres noves. També en l’obra radical d’Anja Hilling que Julio Manrique llegeix com una crònica en present continu però des de la contenció, seient (durant bona part de l’acció) els amics que estan fent una barbacoa en un bosc necessitat d’aigua des de feia dies. La sensació de viatge de l’espectador és constant. Hi ha una velocitat que evoca la de Carrer Robadors o, més enrere a aquella inesperada adaptació d’El curiós incident del gos a mitjanit.

En aquesta narració hi emergeixen les veritats més profundes dels personatges; fins i tot aquelles de què ni ells mateixos són conscients al principi de la festa. En cap moment afluixa la tensió de la narració. En les dues hores del muntatge. I, paradoxalment, el quadre té espais per relaxar la consciència amb una coreografia (de Ferran Carvajal) quasi hipnòtica amb una Mima Riera que s’apodera de l’escenari des del silenci. Puntualment, tots els altres intèrprets s’hi sumen i conflueixen en un moviment que pot recordar la devastació o el moment de calma abans de sucumbir. Un preciós mirall desolador. L’incendi és destructiu i preciós alhora; quasi incomprensible com per entendre que és un bomber l’animal negre del títol que lluita per apagar un foc que ha provocat la negligència d’aquest grup de privilegiats. L’audiovisual envolupant i els reflexos de llums doten d’acció en consonància amb el passatge de cada escena. Quan els personatges perden la seva orientació i el seu escut d’èxit social es descobreixen vulnerables com un cabirol, com un ocell que ha perdut el niu i no sap on aturar-se. El xàfec és interior i profund. Hilling no és reconcilia pas amb els seus protagonistes i els deixa desorientats, devastats com el bosc i les bèsties que provaran de refer-se, si hi arriben, la primavera vinent.