Llibres

SEBASTIÀ ALZAMORA

Poeta i novel·lista

“Perdre el respecte ja no està tan mal vist”

La grolleria i falta de consideració cap als altres, fins a arribar a la violència, és indicatiu de problemes més profunds
Les edificacions turístiques tenen una presència tan rotunda que sembla que la història comenci i acabi amb elles

El poeta i novel·lista Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) publica la novel·la Ràbia (Proa), que és una al·legoria sobre el món contemporani: el menyspreu per la gent gran, la violència amb els animals i tot un catàleg de conductes hostils a l’humanisme en el paisatge desolat d’una Mallorca turística en decadència. Parlem d’ell, del llibre i moltes altres coses al fons de la cafeteria buida de la Llibreria Laie, al centre de Barcelona.

La mort ha estat un tema recurrent al llarg de la seva obra. A ‘Ràbia’ apareix a partir de l’enverinament de la gossa del protagonista i la mort d’un amic.
La mort sempre és un tema. Sempre he pensat en la mort, no hi ha dia que no pensi en la mort. No ho faig d’una manera morbosa ni em considero una persona especialment melancòlica, però és el tema amb què hem de mesurar cada cosa que fem. A partir d’una edat apareix la falta de temps, un dels temes de Ràbia. El protagonista de la novel·la ho diu explícitament: “Per anys que visqui ja no tindré temps de fer tot allò que hauria volgut fer.” La finitud del temps, un altre tòpic de la literatura, és, en definitiva, una constant vital.
És com el territori acotat d’una novel·la, començament i final i amb el nus en una distància limitada.
Sí, la consciència del temps. A Ràbia, a més, em vaig veure impulsat per situacions incomprensibles, morts violentes i absurdes que em van fer reflexionar una altra vegada sobre aquesta societat del segle XXI que volia reflectir d’alguna manera, en la seva tendència a fer coses sense sentit lògic, com ara matar un animal, que és una cosa que no té cap propòsit, que no serveix per a res, més que per fer mal. És una maldat gratuïta, la forma d’expressió d’alguna cosa, que aquí denomino ràbia en tota la seva expressió. És un segle rabiós des de la mateixa caiguda de les Torres Bessones, que el va inaugurar de bon començament, fins ara. El segle no ens ha donat cap treva amb invasions, guerres, crisis i pandèmies. Hi ha un aprofundiment en la banalitat del mal, res té sentit i això en els polítics es veu molt: dir una cosa, la contrària i dir atrocitats per buscar l’impacte.
Parteix de l’enverinament del seu gos i l’efecte que li va provocar...
Durant el confinament em va venir al cap la idea de fer una novel·la sobre la mort del meu gos, que represento a Ràbia. El protagonista de la novel·la, un home de mitjana edat, també viu la mort de la seva gossa enverinada, una mort que no té cap sentit, que és del tot absurda. Una exposició dels temps actuals que podríem dir que descriu un segle rabiós, en el qual s’ha aprofundit en la banalitat del mal i en el qual perdre el respecte als altres ja no està tan mal vist. He vist com insultaven el meu pare o altres veïns dient-los “vells”, cosa que a mi mateix també m’ha passat.
La violència gratuïta és una constant d’una educació també absurda?
Perdre el respecte als altres ja no està tan mal vist. En principi faltar al respecte és inacceptable, però d’un temps cap aquí s’ha tornat acceptable per alguns, que fins i tot en fan gala. La grolleria i falta de consideració cap als altres, fins a arribar a la violència, és indicatiu de problemes més profunds. La gossa de la novel·la i la meva són víctimes d’una violència absurda, que no té cap sentit. Algú mata l’animal perquè sí, sense cap raó de ser. Això em va passar a mi i va desencadenar el plantejament de la novel·la. El fet de matar un ésser innocent, que no coneix el mal, que no el fa ni tampoc l’espera, un ésser desvalgut i inofensiu, és gravíssim. Matar un animal no és menys greu que matar una persona. Ràbia tracta de com un fet, en principi petit i concret com és que una bèstia mori enverinada, resulta significatiu d’un estat de coses intolerable.
La seva obra, no obstant, tant la poètica com la narrativa, està impregnada d’un to elegíac característic.
Sí. El meu primer llibre de poemes, Rafel, estava dedicat a un malaguanyat amic meu. Era un diàleg amb un mort. Aquesta presència dels morts sempre hi és present. A mesura que vivim, els morts cada cop són més i ens agafen més a prop. A mi se m’acaba de morir la mare i això marca un abans i un després vital. És un abans i un després que no està en la novel·la. Quan la vaig escriure la meva mare encara era viva.
Quants anys tenia?
En tenia 79 i estava bé. Li faltava una setmana per fer els 80, però el virus no la va deixar. La mort és un fet decisiu. He perdut altres persones, que estimava i he enyorat, però la mare és un capítol totalment a part. Aquest fet et posa davant de la teva mateixa mort. Ja ho sabies, però és un cruel recordatori, la certificació rotunda que això és així. La mort de la mare em costarà de pair.
Se li presenta en somnis, en records?
Alguns dies la somio. No és que es presenti, sinó que somio coses d’abans. I, estant despert, sovint em sembla que em truca per telèfon o que sento la seva veu. La veu se m’ha quedat gravada molt nítidament. Cadascú recorda el que recorda, però tornant al tema de la mort, soc conscient que és el gran tema cap a on tendeix tota la literatura, o la música. La mort, com hi arribem i com la transcendim. Els humans, a diferència dels animals, tenim la dèria de la transcendència. Per poder viure hem tingut idees sobre el que hi ha més enllà de la mort. Una sortida han estat els afectes, la literatura, els fills o el que sigui. Fem el que fem, però, no ens n’escaparem.
Com la veu o com la representaria en una obra d’art?
Segurament com en la darrera escena de la pel·lícula El setè segell, del Bergman, amb la dansa on ens n’anem tots ballant.
El gos de la coberta és el seu gos?
El de la coberta, no, però se li assemblava. Són d’una raça endèmica de Mallorca que es diu ca de bestiar. El meu era d’aquesta raça però bord, un encreuament. Era una bèstia que ja havia estat abandonada. Un amic del meu pare se’l va trobar en una finca amb les gallines, i ens el va portar.
Hi ha una presència també important de l’illa a la novel·la. És una conseqüència del seu retorn a Mallorca?
Mallorca sempre apareix als meus llibres perquè per a un illenc és molt difícil prescindir-ne. N’hi haurà qui ho faci, però d’alguna manera s’ho hauran de proposar. En aquest cas és un paisatge que respon a referents mallorquins, però que és en realitat homologable en un tant per cent molt elevat a la costa mediterrània. L’ubico en una localitat turística...
Devastada...
Bastant, sí. En realitat podria ser Lloret, Salou o Benidorm. O de la costa italiana, grega o turca. Són espais on els europeus anem a passar les vacances, a entretenir-nos o a emborratxar-nos o fornicar. Diríem que són on anem a deixar anar les pulsions més bàsiques. L’anomeno la perifèria d’Europa, que faig servir per representar l’actualitat d’Europa, la ràbia. La ràbia representa el que ens passa com a societat no només a Catalunya, Mallorca o Espanya, sinó a Europa i Occident en general. Són societats crispades i això es veu des de fenòmens globals com l’extrema dreta fins a com ens tractem els uns als altres en el dia a dia.
Resulta contradictòria l’illa de la calma de Rusiñol amb l’espectacle horrorós de les fileres d’apartaments...
No sé si l’illa de la calma del Rusiñol ha existit mai, però queden petits espais rurals on el temps sembla que transcorri d’una altra manera. Passa igual a alguns pobles de l’interior de Catalunya on pots experimentar una sensació semblant. On hi ha éssers humans ja no hi ha calma, sempre hi ha algun conflicte per tenir-nos entretinguts.
La seva novel·la té també aquest component de la tensió, gairebé de novel·la social i política, de denúncia... O dels estrats de la guerra, que representa en antigues fortificacions franquistes.
Si vas gratant a la terra com fan els gossos, et trobes els diferents estrats de la història que estan superposats o sota de llocs turístics. Les edificacions turístiques tenen una presència tan rotunda que sembla que la història comenci i acabi amb elles, però en absolut. Diria que és a l’inrevés: són contigus o superposats a altres paisatges i altres realitats. Quan surts del nucli turístic et trobes amb un altre paisatge que reuneix elements ben diferents.
Per exemple?
Tens un macroaeroport o un gran centre comercial i just al costat hi ha un pastor amb un ramat d’ovelles o un paisatge meravellós. I sota del pastor i de les ovelles hi ha un gran magatzem d’obusos de l’època de la guerra, dels aviadors que arrasaven la Península. Tot això en poc espai. Una bellesa que no té res a veure amb tot això que estem dient.
Són llocs que tenen la seva poètica.
I tenen també la seva dignitat, que és el que intento recollir a la novel·la. Tenen dignitat perquè hi viuen persones. Em ve al cap un vers de Miquel Àngel Riera: “La bellesa de l’home és que crea bellesa.” Abans dèiem que on hi ha éssers humans hi ha conflicte, però també hi ha la bellesa. Hi sorgeix. Amb els animals passa el mateix. Ells no en són conscients, però la generen. En aquestes localitats arrasades pel turisme, també passa. Hi ha persones que hi viuen tot l’any, fan la seva vida i es troben la invasió a l’estiu. Són gent que té famílies, que tenen els seus negocis, on els nens van a l’escola...
Com se sent en aquest àmbit?
He tingut diverses etapes. Quan era un nen hi anava perquè hi vivien uns tiets, aquella imatge dels estius eterns dels infants. Quan era jove hi sortia de marxa amb noies i podies trobar de tot, vici i coses divertides. Després els vaig considerar un emblema d’una política que rebutjava absolutament, la representació del que detestava per al meu país. Segueixo tenint una visió crítica. El turisme a les Balears s’ha convertit en la font econòmica que domina totes les altres. Finalment, m’he adonat que això és també un paisatge vital, on les persones conviuen en el seu dia a dia.
Quina és la tesi de ‘Ràbia’?
La novel·la neix d’un fet concret, que és la mort del meu gos enverinat. No hi havia cap motiu, que tampoc ho hauria justificat. Ni bordava ni era agressiu. Insisteixo que matar un animal és un fet entre estúpid i malvat. És perceptible en el dia a dia. Trobes la violència al carrer o en la manera en què ens tractem els uns als altres. És com si la idea de perdre el respecte s’imposés sense cap entrebanc. Alguns fan gala d’anar per la vida trepitjant, intimidant, insultant o agredint els altres.
Què ha passat?
És com si hi hagués hagut un esfondrament de les bases més elementals de la convivència.
L’educació es perd davant el domini?
S’està perdent sense que ningú faci res per posar-hi remei. Aquesta crisi és deguda a la ràbia, un sentiment nociu que és al dia a dia de les persones, però també ben visible a gran escala en altres estrats de la societat, com ara la política, l’economia o els mitjans de comunicació i les xarxes. Aquest estat de coses fa com una bola cada cop més gran. Som aquí. El meu personatge narrador va explicant el que veu sense exaltar-se i no deixar-se anar mentre van passant tot de coses, com a la mateixa vida.

Versàtil amb profunditat

Sebastià Alzamora va fer la seva irrupció a la literatura catalana a la primera meitat dels seixanta amb el llibre Rafel, que va obtenir el premi Salvador Espriu per a poetes joves, que s’ha deixat de convocar. El recordo amb una maleta i molta curiositat per la redacció del diari, on va col·laborar durant una dècada. Es convertiria en l’escriptor més versàtil i valuós de la seva generació amb títols com ara L’extinció (premi Documenta 1999), Sara i Jeremies (Ciutat de Palma 2002), El benestar (Jocs Florals 2003), La pell i la princesa (premi Josep Pla 2005), La part visible (Carles Riba 2008) i Crim de sang (premi Sant Jordi 2011). La magnífica Reis del món (2020) i Ràbia. El tremendisme d’algunes de les seves històries i poemes no exclou l’estil depurat i unes idees que suren mentre es desenvolupa la trama. La seva obra és de les més estimulants de la literatura catalana contemporània.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona