La UdG celebra l’obra radical i compromesa de Portabella

“Pere Portabella no ha deixat mai de fer política amb el seu cinema, i ha estat sempre allà on havia d’estar, des de dins de les institucions, però també fora d’elles”, va dir ahir el degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, que va obrir el discurs amb el qual va apadrinar la investidura del cineasta figuerenc, de 95 anys, com a doctor honoris causa recordant el film Informe general (1976), que comença amb la imatge de la tomba de Franco, “quan el cadàver tot just s’estava podrint”, per oferir una radiografia dels partits que havien de dirigir el camí cap a la democràcia amb “una voluntat explícita de desmemòria”. Amb fragments de la música de Carles Santos per a la banda sonora de Gaudí (1970), de Clovis Prévost, interpretats pel Cor de la UdG i que el mateix Portabella havia escollit per a la cerimònia, la comunitat universitària dempeus va retre un càlid homenatge a aquest cineasta convençut que “la cultura no és un producte a vendre ni només un patrimoni a defensar”, com va dir en el seu discurs d’agraïment, sinó un instrument polític, entès com “el lloc on pensar-nos a nosaltres mateixos”. De la mateixa manera que Àngel Quintana, que va definir-lo de “virtuós de la paradoxa”, havia citat Godard per advertir la diferència entre fer cinema polític i fer-ne políticament, que significa “combatre les inèrcies establertes”, Portabella va advocar per “la superació dels codis aristocràtics” i va insistir que “és impossible dissociar el repte de crear nous llenguatges de ruptura artística d’expectatives de canvi més àmplies” que contribueixin a fer front a la ideologia dominant, que se sustenta, va dir, en la consideració que “la capacitat normativa la té l’economia”.

Una de les seves primeres experiències del poder polític de la cultura la va adquirir a la Model, compartint cel·la amb el seu amic Carles Santos, a qui va animar a tocar una sonata de Bach en “un piano desmanegat” que hi havia a la presó. Interpretar aquella música, en aquell lloc, era “una impugnació de l’espai” (Quintana havia qualificat prèviament d’“operació de lobotomia ideològica” els empresonaments polítics del franquisme), de manera semblant a com opera la cultura quan esdevé compromesa. Donant mostres un cop més de la seva aversió a les formes narratives convencionals, Portabella va sostenir que “un discurs sense relat informa, mentre que el relat comunica sempre, i el discurs hi és implícit”, ja que “no és el mateix mirar que focalitzar la mirada en funció d’un projecte imaginari previ”, va subratllar. “Mirar de forma diferent és construir noves formes de veure l’emergència d’un món canviant”, i “operar radicalment en els codis lingüístics és un treball irrenunciable per a un moviment social que cerca transformar les coses”, va sostenir. La lliçó irreverent de Portabella ha estat atesa per alguns dels artistes més interessants de les noves generacions, com va observar Quintana: “Potser per a alguns joves, Portabella és vist avui com una força del passat que ho travessa tot”, pel fet que, amic de tants artistes, de Miró i Buñuel a Tàpies, Brossa o Barceló, ha sabut acostar les avantguardes dels anys trenta a les dels anys cinquanta i setanta” per posar de manifest que “només des de la radicalitat l’art pot ajudar-nos a ser més forts per enfrontar els nous temps”.