Nèstor Luján, el liberalisme compromès

El novembre del 2010, en ocasió del quinzè aniversari de la mort de Nèstor Luján, la Residència d’Investigadors del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) va organitzar unes jornades d’anàlisi i reivindicació de la seva obra. Hi van participar Jordi Amat, Laureà Bonet, Josep M. Cadena, Francesc de Carreras, Anton M. Espadaler, Josep Maria Espinàs, Carles Geli, Joan Guitart, Joaquim Marco, Lluís Permanyer, Blanca Ripoll, Jordi Pujol –aleshores ja expresident de la Generalitat– i jo mateix. Pocs dies després, l’estimat Manuel Cuyàs, en l’article quotidià que publicava en aquest diari, subratllava l’heterogeneïtat de la procedència ideològica i generacional dels participants en aquelles jornades i la posava com a exemple de la capacitat de convocatòria que seguia despertant la figura de Nèstor Luján. Avui, 1 de març del 2022, fa cent anys del naixement de Nèstor Luján i voldria creure que la reflexió de Manuel Cuyàs continua sent vàlida.

Nèstor Luján afirmava haver escrit uns 25.000 articles al llarg dels més de 50 anys de professió. “He escrit de tot –reconeixia–, o gairebé de tot.” Va començar com a crític de toros –l’únic forat que va trobar a Destino– i va acabar esmenant la plana a José María del Cossío, considerat l’eminència intocable de la tauromàquia (Balañà li va retirar el passi per la independència de les seves crítiques). Va ser el primer periodista a practicar el periodisme de denúncia contra la situació municipal de Barcelona, i els seus articles a Destino van contribuir decisivament a l’èxit de la vaga de tramvies del 1951. Es va interessar per la gastronomia, i les seves cròniques van posar al dia el paladar de milers de lectors. Als anys seixanta, va fer costat, en els seus articles, als estudiants de la Universitat de Barcelona que protestaven contra la dictadura i, així que va començar a regir la llei de premsa de Fraga Iribarne, va elevar el to de les seves denúncies (sempre sota l’impuls de Josep Vergés, l’editor). El resultat va ser una desena d’expedients a Destino, la suspensió de la revista durant quatre mesos i el judici a què va ser sotmès pel Tribunal d’Ordre Públic, que va comportar, entre altres penes, la seva inhabilitació com a director.

Es va interessar per la boxa, i la seva crònica del combat Joe Frazier vs. Muhammad Ali al Madison Square Garden de Nova York, l’any 1971, és molt més que una simple ressenya esportiva, perquè explica les dues maneres que tenien els dos contendents d’assumir la seva condició de ciutadans negres als EUA (i qui ho consideri exagerat, que no oblidi que Ali és el personatge que als EUA desperta més admiració després del president Kennedy i Martin Luther King). Va defensar els drets de la llengua catalana amb vehemència i ironia i, quan el Grup de Periodistes Democràtics buscava algú que volgués immolar-se en unes primeres eleccions a l’Associació de la Premsa, ell va acceptar de presentar-se com a candidat a condició que li asseguressin que no guanyaria, i així va passar.

Com tots els grans periodistes del segle XX, va saber trobar, sota el magma informatiu quotidià, per on passava el fil roig de la història. De Mitterrand va dir, amb raó, que havia estat el millor president de la IV República i alguns lectors es van pensar que es tractava d’una errada d’impremta; es va mostrar més partidari de Boris Vian que de Jean Paul Sartre, i va seguir considerant tota la vida que Churchill havia salvat la democràcia. Va advertir del declivi global d’Europa, de la progressiva conversió del ciutadà en un mesell, i ell, que assumia molts dels postulats de la dreta, es posava les mans al cap per les característiques de la dreta espanyola, amb la qual –afirmava– resultaria molt difícil organitzar una democràcia mínimament seriosa. Sobre la desfeta del comunisme, no va manifestar gaire sorpresa. Arran de la dissolució de l’URSS, escrivia: “Ha significado la desmitificación ideológica y política del anacrónico carromato que era el comunismo, que tanta sangre y miseria ha costado desde 1917.”

Per què un periodista d’aquesta envergadura no gaudeix del reconeixement que es mereix, no ja entre la societat catalana i espanyola, sinó simplement entre els nostres periodistes? El pecat de Nèstor Luján ha estat ser un liberal, i a Espanya l’atonyinament intel·lectual del liberal ha estat una de les poques iniciatives en què dretes i esquerres s’han posat d’acord. No parlo, és clar, del liberalisme del qual s’han apropiat Esperanza Aguirre i Isabel Ayuso, que faria riure si no despertés indignació pel confusionisme que crea. Com es poden declarar liberals uns personatges membres d’un partit que es va oposar a la llei d’interrupció de l’embaràs i que, en el millor dels casos, no ha deixat de flirtejar amb el franquisme? Liberal va ser el govern de Giscard d’Estaing i Simone Veil, supervivent d’un camp d’extermini nazi, que va fer aprovar aquella llei a França; i de dretes eren els primers grups polítics, amb De Gaulle al capdavant, que es van alçar contra el nazisme, durant la Segona Guerra Mundial, mentre una bona part de l’esquerra feia la migdiada o hi confraternitzava.

No penso que tots els temps passats van ser millors. En el periodisme dels meus anys, joves figures com Nèstor Luján –i d’altres que n’hi havia– eren l’excepció d’una professió en què abundaven els mediocres i els corruptes. Els altres havien marxat a l’exili o a casa. Però sí que penso que a la nostra professió li aniria bé emmirallar-se en aquells predecessors que no es van adherir a cap de les causes redemptores del moment, i que només es van declarar compromesos amb ells mateixos i amb la seva manera d’entendre el món.