Cultura

Crítica

òpera

Misteri, bellesa i terror

Ho diré d’entrada: al Gran Teatre del Liceu , fins al 18 de març vinent, s’hi pot veure un espectacle extraordinari amb el muntatge de l’òpera Pelléas et Mélisande. Ho és, sens dubte, per la música de Debussy, que, amb la convicció que la dramatúrgia moderna encarnada per Maurice Maeterlinck (del qual va adaptar el drama homònim) requeria unes formes equivalents, va concebre una partitura que enceta els camins de l’òpera contemporània explorats per Berg i Schönberg: el cant es converteix en declamació mentre que la música és plena de tensions, tan exigent com hipnòtica. Ho és també per la delicadesa i la profunditat amb què, conduïda pel seu director titular, Josep Pons, l’Orquestra del Liceu interpreta aquesta música tan subtil, fosca i enigmàtica que demana atenció. També pels seus intèrprets. Tanmateix, tractant-se d’una representació, ho és de manera fonamental per la concepció escènica d’Àlex Ollé, que, reposada al Liceu amb la col·laboració de Susanna Gómez, compta amb una magnífica escenografia d’Alfons Flores. Es fa estrany que aquest muntatge no s’hagués tornat a representar des de la seva estrena fa set anys a la Semperoper de Dresden.

Mélisande, criatura misteriosa interpretada esplèndidament per la soprano Julie Fuchs, apareix en un bosc encarnat amb una estructura metàl·lica laberíntica. Després que la corona de la jove caigui a l’aigua, un element recurrent en el muntatge, Mélisande és trobada per Golaud, assumit pel baríton Simon Keenlyside amb tanta força com matís. Fascinat, Golaud se l’endú cap a la cort d’Allemonde (un regne imaginari, intemporal) demanant abans permís per fer-ho (amb la intervenció del seu germanastre Pelléas davant de l’avi de tots dos: el rei Arkal) sense que se sàpiguen els motius del desterrament. Tota l’obra està plena d’enigmes i convida a preguntes sense resposta.

Pélleas (el tenor Stasnislas de Barbeyrac, tan consistent com lleuger) i Mélisande s’enamoren només de veure’s: un amor prohibit i mortal (en la tradició de Tristany i Isolda) que transgredeix l’ordre patriarcal que el muntatge evidencia: Mélisande es converteix en una presonera de Golaud, que arriba a agredir-la posseït per la gelosia, i fins és assetjada per Arkal, encarnat de manera impecable pel baix Franz-Josef Selig.

La idea que Mélisande viu sotmesa i atrapada en un món reclòs es representa amb una caixa negra de vuit metres d’alçada que va girant i va obrint-se mostrant l’interior: un palau que, amb un exterior que a vegades té l’aparença d’un ossari gegant, sembla esculpit en una roca. A dins, fent-se visibles, hi ha els espais domèstics: el món real en què Mélisande és controlada i espiada. Tanmateix, també passadissos i coves que duen a un món imaginari, cap a on fuig Mélisande amb el seu estimat Pelléas fins que aquest, just quan es declaren el seu amor, cau vora l’aigua assassinat per Golaud. En morir també Mélisande, després de parir un fill, hi ha un desdoblament: el seu jo autèntic mor junt amb l’esperit de Pelléas mentre que una doble sent les disculpes hipòcrites de Golaud i Akal. Molta bellesa. I també molt de terror.

Pelléas et Mélisande
Intèrprets: Julie Fuchs, Simon Keenlyside, Stasnislas de Barbeyrac, Franz-Josef Selig
Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, fins al 18 de març


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.