Tempesta de música

Sempre és un regal poder escoltar, en viu, l’excelsa i teatral música de Henry Purcell (1659-1695). Si aquesta, a més, s’ofereix en forma de programa doble, com s’acaba de programar excel·lentment al Palau de la Música, amb unes interpretacions dramatitzades de les seves masques (hi ha qui les anomena semiòperes) King Arthur Z 628 (1691) i The Fairy Queen Z 629 (1692), el regal s’engrandeix. Però si, a sobre, es poden escoltar amb les forces musicals de l’ensemble vocal i instrumental belga Vox Luminis ja no estem davant d’un regal, sinó de tota una altra cosa. Fa anys que seguim amb interès el conjunt de Lionel Meunier, qui, precisament, a Barcelona havia actuat en un parell d’ocasions a través de L’Auditori amb programes de música religiosa, l’última de les quals amb un monogràfic dedicat a Dietrich Buxtehude. Si aleshores ens referíem a una interpretació curulla de ressonàncies espirituals que portaven els oients a una dimensió en clau transcendent, dilluns al Palau, la música purcelliana en cinc actes amb llibret de John Dryden ens va portar a una exhibició ja no tan sols musical, on va sobresortir un superlatiu cor de solistes que van assumir els diferents rols de l’obra, sinó també coreogràfica i de moviment corporal gràcies a l’excel·lent aportació de la dramatúrgia d’Isaline Claeys. La veu poderosa de Pere Arquillué recitant uns textos compostos per la mateixa dramaturga i Simon Robson van completar els ingredients per a l’assoliment de la pedra filosofal i, per tant, dels secrets de l’obra del músic de Westminster. Si els historiadors ens han ensenyat com a la cort artúrica eren habituals les pràctiques alquímiques, com també la recerca del Graal, dilluns vam escoltar una pedra filosofal de naturalesa musical que, durant quasi tres hores, ens va submergir en una tempesta de música i que, parafrasejant Jaume C. Pons Alorda, també ens va transportar a les portes divines de l’ ànima.