Talent i experiència narrativa
Vicenç Villatoro narra a ‘Tren a Maratea’ el retorn al poble natal d’un personatge crepuscular que carrega una paradoxa vital
Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), a més de periodista, és un bon escriptor que s’adapta a tota mena de gèneres (novel·la, assaig, poesia, dietaris...), com ho demostra el seu extens i llorejat currículum. L’últim premi, l’Amat Piniella, l’ha rebut per La casa dels avis (Proa).
Ara, també amb Proa, presenta la nouvelle Tren a Maratea, una delícia narrativa en què Villatoro demostra les moltes hores de vol i l’aparent facilitat amb què atrapa el lector.
Mentre Nàpols està mig confinada per una passa de còlera, un home gran torna al poble on va néixer i d’on va marxar trenta anys enrere, en el temps de la guerra. Hi torna per morir, tot i haver-se’n desentès des que va emigrar a Buenos Aires. En l’últim trajecte en tren fins a Maratea, el seu poble, coincideix amb una professora amb qui compartirà els records essencials de la seva vida, entre la incomoditat davant de la història oficial i l’atracció de la memòria d’infantesa.
A Villatoro ja el voltava la idea, però el detonant definitiu per escriure aquesta història de manera força ràpida –té aquesta capacitat– i durant el confinament va ser una frase de Sandro Rosell: “Votaria sí a la independència de Catalunya i l’endemà marxaria.” “No ho comparteixo, però entenc que és possible. El meu protagonista vol que uns guanyin la guerra, però, quan passa, no quadra en la seva vida i marxa. S’ha fet gran amb aquesta paradoxa i la vol tancar”, explica l’autor.
“Quan vas traient tels de la ceba de la memòria, la que queda és la de la infantesa, amb olors, gustos... La capacitat d’evocació de la infantesa és molt gran”, i present en una obra d’estructura circular. “Per al joc de diàlegs entre la narradora i el protagonista calia que fossin com més diferents millor: home i dona, vell i jove, un torna i l’altra marxa...”, i així s’afavoreix l’espai per a les confessions “que només es poden fer a un desconegut”.
Des de la humilitat, Villatoro comenta que Borges li va aconsellar que “una narració cal saber com comença i sobretot com acaba, el moment històric i l’espai geogràfic on passa es poden triar després”, com ha fet ell.