Rosalía, quin camí més complicat!

“Portes un camí que és una mica complicat. Quan me’l miro, penso: que complicat que és el món en què s’ha ficat la Rosalia. Però, bueno, si ets feliç, jo també soc feliç.” És, aquest, un missatge de veu, en català, que Rosalía va rebre de la seva àvia i que la cantant de Sant Esteve Sesrovires ha inclòs al final de G3 N15, el millor tema, potser, dels setze que hi ha a Motomami (Sony Music), un disc que avui surt finalment a la venda després que, aquestes últimes setmanes, se n’hagin sentit ja quatre singles ( Saoko , La Fama, Chicken Teriyaki i Hentai) i després, també, que molts dels seus secrets hagin estats guardats fins avui en un calaix tancat amb pany i forrellat.

La frase de l’àvia, més enllà d’una mostra d’afecte a la neta, resumeix el que són els dos pilars temàtics de Motomami: la família (també Déu, invocat per l’àvia en un altre moment d’aquest missatge i per la cantant en diferents fragments del disc) i el pes de la fama, al qual Rosalia Vila i Tobella mira de cara en no pocs talls de Motomami. A La Fama , composta amb The Weeknd, la primera de les col·laboracions de gran volada internacional que sona en el disc, fa una advertència: “Es mala amante la fama y no va a quererte de verdad / Es demasiado traicionera y como ella viene se te va.” A Sakura, l’últim tema, fins i tot empra la ironia per reflexionar sobre el món on s’ha ficat: “No pa’ siempre puedes ser una estrella y brillar / Voy a reírme cuando tenga 80 y mire pa’trás.” I després hi ha la ja citada G3 N15 (o Genís), que és una cançó en què Rosalía lamenta no haver vist créixer el seu nebot i que, marcada per un orgue dramàtic en mans del jazzman Cory Henry, fa la sensació d’haver estat escrita per la cantant en alguna luxosa suite d’hotel durant un d’aquells moments de desoladora soledat que, no ho dubtin, també pateixen estrelles que, com ella fa una setmana, es passegen amb tota la naturalitat del món per platós de televisió com el del Tonight Show de Jimmy Fallon. “Estoy en un sitio que no te llevaría / Aquí nadie está en paz entre estrellas y jeringuillas / Estrellas de mármol cortadas en el suelo / Papelas por las calles donde pasean las modelos”, diu al seu nebot la prodigiosa exalumna del Taller de Músics i de l’Esmuc en una cançó que, fent referència al títol del que fins avui era el seu últim disc, té una frase que, aquests últims dies, s’ha vist reproduïda en cartells promocionals del disc repartits per estacions de metro de Barcelona fins a Tòquio: “Esto no es El Mal Querer, es el mal desear.”

Motomami, tercera entrega discogràfica de Rosalía després de Los Angeles (2017) i El Mal Querer (2018), doncs, té força més profunditat emocional del que pugui pensar algú que, per exemple, només hagi vist els seus vídeos o hagi parat atenció a passatges de més lleugeresa –que també n’hi ha– del disc, com els de Hentai , que Rosalía, fent-nos pensar en com sonen determinades pràctiques sexuals en boca d’una cantant i no pas d’un cantant, que és com les hem sentit habitualment, dedica al membre viril del seu amant, o les juganeres La Combi Versace (amb reverències a La Fania, Tito Puente i, per segon cop en un mateix disc, Willie Colón) i Chicken Teriyaki, que, tanmateix, amaga una estrofa sobre el tema en què la cantant del Baix Llobregat redunda durant tot el disc: “Y sí, la fama es una condena / Pero dime otra que te pague la cena.”

Més enllà de les lletres, amb picades d’ull, també, a Manolo Caracol, Niña Pastori, José Mercé, Lil Kim, M.I.A i Gianni Versace, entre d’altres, Motomami és un calidoscopi de ritmes urbans, tècniques de producció, cops de volant i una àmplia gamma de formes de cantar de Rosalía, que a Delirios de Grandeza, amb un so vell de ràdio que sembla sorgit d’un pati interior de qualsevol barri llatinoamericà dècades enrere, i a Bulerías, entre palmas, nudillos i jaleos, fins i tot abraça formes tradicionals que alguns ja no creien que li tornarien a veure cantar mai. “Soy igual de cantaora / Con un chándal de Versace / Que vestidita de bailaora”, reivindica.

I, entre tot això, naturalment, les col·laboracions de renom, clau per entendre l’impacte mundial de Rosalía: Pharrell Williams, James Blake, els esmentats The Weeknd i Cory Henry... i, entremig de tots aquests, Pablo Díaz-Reixa, El Guincho, canari de naixement i barceloní d’adopció, amb un paper en el disc, finalment, tan decisiu com el que tenia a El Mal Querer i company de Rosalía en aquest camí que, efectivament, és complicat. A les àvies, ja se sap, cal fer-los sempre cas.