“No volíem experimentar, ara, sinó retrobar-nos”

Tan bon punt va acabar el grup, el meu germà i jo vam conèixer un home que tenia un museu amb milers de joguines antigues que havia estat col·leccionant durant anys i, a la part de baix, un restaurant. El meu germà sempre ha estat molt cocinillas i em va proposar ocupar-nos del restaurant, ja que realment era un lloc amb molt d’encant. Després de fer només dinars i berenars, però, vam començar a obrir els vespres... i vam deixar de tenir vida social. Molt poc temps després vaig entrar a la Fundació Deixalles, on fem reinserció sociolaboral de persones amb risc d’exclusió social a través de projectes amb residus.

Quan vam decidir tornar, però, vam posar un seguit de condicions damunt la taula, i la meva era no haver de deixar aquesta feina, ja que m’hi trobava molt a gust i no volia, pel fet d’haver d’estar tocant amb Antònia Font dos anys, renunciar a un lloc laboral així. La majoria del grup no volíem tampoc sortir a tocar cada cap de setmana com fèiem abans. Tinc infants i la meva manera d’entendre la família és incompatible amb sortir divendres i tornar diumenge cada cap de setmana de l’any.

Sí, de fet hi havia moltes maneres de tornar. Un revival segurament també hauria funcionat, però era trair el que havíem estat fent sempre. Ens calia un disc nou per transmetre coses noves. De fet diria que era imprescindible.

No volíem experimentar, ara, sinó retrobar-nos. Vostè és aquí, de fet, era ja un disc molt experimental amb què arribàvem bastant als nostres límits musicals. Ara no teníem ganes d’això. Volíem reviure aquells anys, retrobar-nos amb la gent que no ha deixat de dir-nos durant tot aquest temps que tornéssim i presentar-nos a la gent que, durant els últims temps, s’ha sumat a aquest camí. Es tractava, més aviat, de recuperar sensacions i retrobar-nos amb una essència que, de fet, tampoc sabíem gaire bé com trobar, ja que mai no ens ho havíem plantejat, això. Sortia el que sortia i allò que sortia era Antònia Font, simplement. En Joan Miquel feia vuit anys que no escrivia per al grup i tenia dubtes de si les cançons, de fet, serien gaire diferents de les que havia estat fent en solitari en aquests anys d’inactivitat de la banda. Es preguntava què havia de fer exactament perquè fossin cançons per a un disc d’Antònia Font. Però després de pensar-hi molt i donar-hi unes quantes voltes ens vam adonar que Antònia Font té una manera de fer i una sonoritat que són molt personals, una mena d’aura que només és nostra.

Sí, hem coincidit poc a l’estudi, però sempre havia estat així. Quan estàs gravant no t’agrada que et mirin, és una mica com quan estàs assegut a la tassa del vàter. Com menys gent hi hagi al voltant, millor.

La primera, Un minut estroboscòpica, ja que té aquella essència de la qual xerràvem. En Joan Miquel ens la va ensenyar amb guitarra, xiulant el que havia de ser una melodia de teclat, i de seguida van tornar-nos velles sensacions.

A tot mallorquí que l’escolti li hauria d’arribar, aquesta cançó. A Mallorca fa temps que sentim que molestem i que ens l’han llevada de les mans. Hem arribat, de fet, a un punt molt sever, en això. Un mallorquí no pot ja ni anar a la platja un diumenge d’estiu perquè no trobarà un pam quadrat de sorra lliure. Als joves els és impossible comprar un casa... Aquella vida normal i corrent que fèiem els mallorquins i que tant ens agradava ara és del tot inviable.

Aquest era un al·licient més per tornar. Tot això de pares ensenyant les nostres cançons als fills és brutal....

Quan ho vam deixar estàvem a dalt de tot, omplíem arreu on anàvem. En cap cas ens imaginàvem, però, que, vuit anys després, encara hi hagués ganes d’Antònia Font. Això, sincerament, ens va sorprendre. Jo, almenys, em pensava que els anys anirien passant, que els que ens havien escoltat de tant en tant tornarien a agafar un disc nostre, que els més joves potser sabrien que hi havia un grup que escoltaven els seus pares que es deia així i estava força bé... Però ara veiem que ha estat molt més que això. I, tot i que aquesta no ha estat la raó per tornar, sí que ha estat d’una gran ajuda.