Cultura

Xarxes enverinades

Laurent Cantet, Palma d’Or per ‘La classe’, radiografia el descens a l’infern d’un escriptor d’èxit a causa de piulades provocadores que va publicar temps enrere

“Quan t’expresses en una xarxa social, sobretot si ets algú conegut, en realitat t’adreces al món sencer.” Laurent Cantet narra en la seva darrera pel·lícula, Arthur Rambo , que s’estrena avui als cinemes, la història d’un jove de la banlieue, l’extraradi parisenc, on “després de cinc generacions encara et consideren un immigrant”. Karim, interpretat per l’actor Rabah Nait Oufella, un dels adolescents que ja apareixien en La classe, ha fintat el seu destí i s’ha convertit en un jove escriptor amb un èxit sensacional. És llavors que apareixen unes provocadores piulades que va fer a Twitter anys enrere, amb l’àlies d’Arthur Rambo, i amenacen la seva carrera.

“No és una història biogràfica, però hi ha diversos casos a França que m’han inspirat”, va explicar Laurent Cantet en una entrevista en el passat Festival de Sant Sebastià. El projecte es basa especialment en el cas de dos amics de la banlieue: “Primer van ser periodistes en un blog que donava la paraula als joves de l’extraradi, en què van escriure coses molt boniques i assenyades sobre la divisió de la societat. Van escriure dos llibres junts, i quan es va publicar el segon, les piulades que havien escrit anys enrere van reaparèixer. Jo no acabava d’entendre com aquests dos vessants podien conviure en una mateixa ment, no es podia explicar.”

Xarxes sense reflexió

Laurent Cantet subratlla les diferències entre escriure llibres i Twitter: “Quan escriu els llibres és un artista, escull les paraules boniques, però quan escriu una piulada hi ha una mena de joc de provocació que canvia el sentit de les paraules. I hi ha una rapidesa en l’escriptura, s’ha de contestar en 10 segons i en menys de 140 caràcters.” Això té un efecte inevitable: “Tota la complexitat d’un pensament desapareix. Pots defensar el que vulguis, però ho has de fer bé, amb arguments sòlids. I això no és possible en el món de la instantaneïtat que són les xarxes socials.”

El cineasta va guanyar la Palma d’Or de Canes el 2008 amb La classe, un d’aquests films francesos sobre l’educació que apareixen de tant en tant amb una ona expansiva que arriba a tot el món. Ara es mostra preocupat per la desinformació de les xarxes: “Per a molta gent, l’única font d’informació és internet i hi ha una desconfiança cap al periodisme tradicional perquè se’l considera massa oficialista. Es crea un espai en què pots dir qualsevol cosa, i, com que hi ha milions de propostes, tothom hi pot trobar el que vulgui sentir. És l’oposat a la informació real. Sovint es propaguen notícies completament falses. M’aterra que la premsa escrita pugui desaparèixer.”

Multiculturalitat

Arthur Rambo torna a reflectir la diversitat i la multiculturalitat, tan presents en la seva filmografia. “Per mi és una riquesa formidable –reflexiona–. És una idea que ens agrada defensar, però en realitat li costa molt existir. Podem tenir les millors intencions del món, però hem de reconèixer que la nostra societat es constitueix en blocs: els parisencs i els provincians, els joves i els vells, els francesos de naixement i els immigrants... Per això m’agrada estudiar aquests temes. Cal fer justícia a aquests joves com els de la pel·lícula, que gairebé estan condemnats a quedar allà on han nascut. El gran problema que hi ha a França i anirà a pitjor prové d’aquest esmicolament de la nostra societat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.