Un nou Drexler per amor a l’art

Han passat quatre anys i mig i moltes coses des de l’anterior visita de Jorge Drexler a l’Auditori de Girona, l’octubre del 2017, per presentar el seu treball anterior, Salvavidas de hielo. El cantautor uruguaià hi va tornar divendres, dins la programació del Festival Strenes , per oferir-hi l’estrena absoluta en directe de les cançons del seu nou disc, Tinta y tiempo, tan nou que tot just s’havia publicat el mateix dia, tot i que prèviament ja havia avançat alguns temes com ara Tocarte –amb C. Tangana, completant l’intercanvi iniciat amb Nominao, d’El madrileño– i Cinturón blanco. Drexler va consultar entre els presents quants havien sentit les noves cançons i la veritat és que es van aixecar unes quantes desenes de braços sobretot a les primeres files, on sempre hi ha els fans més entregats. I, valent com pocs, va dedicar gairebé la meitat del repertori de la nit a interpretar les 10 cançons de Tinta y tiempo, amb alguna petita errada per part seva –sempre resolta amb la simpatia i l’ofici que el caracteritzen– que denotava que fins i tot ell encara està en fase d’assimilar els detalls del nou espectacle.

La qüestió és que, després d’haver celebrat 30 anys de trajectòria musical, Jorge Drexler va obrir a Girona una gira amb canvis importants: el primer i més notori és que mai no l’havien acompanyat tantes dones a l’escenari. Les bandes de Drexler eren sovint cent per cent masculines i ara, tot i mantenir al seu costat noms imprescindibles com ara el català Carles Campi Campón (baix i programacions), Javier Calequi (guitarra) i Borja Barrueta (bateria i percussions), ha fitxat també com a teclista i vocalista puntual la maresmenca Meritxell Neddermann, més dues cantants: Alana Sinkëy, guineana d’origen i membre del grup Cosmosoul, i Miryam Latrece, també amb projecte propi, com la majoria dels seus companys, als quals Drexler va agrair que els aparquin durant uns mesos per acompanyar-lo en aquesta gira. A canvi, el cantant els cedeix força protagonisme, de vegades en inspirats duets amb ell. Per tant, una banda paritària, líder a part, i set músics que durant el concert es van redistribuint harmònicament en les diferents franges de llum de colors que van modificant la blancor de l’escenari, mentre al fons es projecten, per exemple, les dues cèl·lules que ara fa molts milions d’anys van descobrir que era millor procrear juntes que per separat: l’amor.

D’això últim parlava en off la cosina veneçolana de Drexler, l’astrofísica Alejandra Melfo Prada, abans que sortissin els músics a l’escenari. I sense xarxa, Drexler i la banda van començar el concert amb els dos temes que també obren el nou disc, El plan maestro i Corazón impar. No se li veien tantes ganes de ballar a l’uruguaià des de Bailar en la cueva (2014), potser animat per les coreografies de les coristes o pel seu amic C. Tangana, a qui va anunciar que acompanyaria dissabte a la nit en el seu concert al Palau Sant Jordi.

El concert va anar alternant les cançons noves i la també recent La guerrilla de la concordia amb uns quants temes de Salvavidas de hielo –Asilo, Movimiento, Telefonía, Silencio– amb temes recuperats dels anys noranta com ara Era de amar i Aquellos tiempos (“Era mayo del 68, / pero en Montevideo del 83 / era el tiempo de la apertura, / tiempo de dictaduras derrumbándose”) i alguns dels clàssics del seu repertori com ara Me haces bien, Fusión, Inoportuna i, ja en la recta final, La luna de rasquí i Todo se transforma, que van fer aixecar tot el públic. Drexler i els seus músics van acabar cantant en primera línia d’escenari la nova i despullada Amor al arte. “¡Cobra lo que tengas que cobrar / pero hazlo por amor al arte! ¡Pero no confundas precio con valor! / ¡Amor al arte!”, diu Drexler en un tema que el defineix bé com a artista.