Música
Marc Parrot
MÚSIC
“No crec en una vida recta”
He funcionat sempre al marge d’escenes i tendències, però per anar pel teu compte has de fer més esforç
Marc Parrot va néixer el 14 de maig del 1967, només 12 dies abans de la publicació del Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, de The Beatles, la qual cosa podria explicar alguna cosa sobre la seva ferma vocació musical i una trajectòria artística que ja supera les tres dècades. “També vaig néixer el mateix dia que David Byrne, però uns anys després”, afegeix Parrot, parlant de casualitats musicals. Parrot acaba de publicar el seu onzè disc en solitari –sense comptar el seu debut amb el grup Regreso a las Minas (1990), ni el disc perdut Cocinero (1998), que mai no va veure la llum, ni els àlbums d’El Chaval de la Peca–, que es titula Els fets i l’atzar (U98 Music), cuinat com és habitual al seu estudi, Grabaciones Silvestres. Marc Parrot presentarà en directe Els fets i l’atzar demà, dijous, al Centre Artesà Tradicionàrius, de Barcelona, dins del festival Barnasants . L’endemà, el divendres 13, actuarà al Teatre Xesc Forteza de Palma.
Quatre anys després de ‘Refugi’, i amb una pandèmia pel mig, torna amb ‘Els fets i l’atzar’, un disc substancialment diferent a aquell i als seus predecessors. La seva és una trajectòria sempre canviant, dins dels paràmetres de l’experimentació sonora i una gran sensibilitat pop.
Això sempre m’ho diu una amiga, que té l’Spotify gratuït i, per tant, hi escolta seguides cançons meves de diferents èpoques de manera aleatòria, de manera que el contrast entre els temes encara li resulta més evident.
Davant d’aquesta diversitat sonora i conceptual al llarg de tres dècades, què tenen en comú els seus discos?
Jo crec que justament tenen en comú l’esperit amb el qual afronto cada nou projecte discogràfic: la voluntat de recerca i d’anar avançant cap a algun lloc que tingui una certa lògica per a mi, tant en el context del moment en què estic vivint i creant, com respecte al conjunt de la meva obra i a la meva manera de fer les coses.
Diu el text promocional d’aquest disc : “Marc Parrot s’endinsa en aquest disc amb la idea de començar de nou”. És un punt i a part postpandèmic?
No té una relació directa amb la pandèmia. Hi parlo més de processos personals: a la vida arriba un moment en què comences a desaprendre el que t’han anat inculcant i a qüestionar-te coses, per exemple la forma lineal en què molts veuen l’existència, com una successió d’etapes que vas superant. Però jo no hi crec, en aquesta vida recta, perquè tu pots estar connectat amb moltes coses alhora, i és bo desitjar canvis i moviment. De fet, una de les cançons es titula Moviment [“Tot s’entén en moviment/ en una aposta permanent”, diu la tornada d’un dels temes justament més rítmics del disc]. Ens hem de moure –si pot ser, amb harmonia– perquè res no ho tenim per sempre. Les cançons recullen totes aquestes reflexions, sempre intentant observar la realitat amb una certa distància.
Són reflexions de l’edat adulta?
Sí, perquè evidentment no és el mateix fer un disc amb 20 anys que amb 50. En qualsevol cas, per a mi fer-se gran no està en contradicció amb tenir un esperit jove.
Veig que dona molta importància al missatge que transmeten les seves cançons, amb lletres molt elaborades.
Sí, per això la veu sona forta en general a totes les cançons del disc, perquè per a mi el més important és el que vull explicar a través d’elles.
És curiós perquè sempre l’havia vist com un músic i productor més preocupat per la part musical, que no per la literària.
Quan treballo en altres projectes, com a compositor o productor per a altres artistes, realment soc més músic del que realment soc. Però en els meus discos em poso en un altre pla, intentant connectar amb mi, mirant a dins meu i a la meva part més essencial.
‘Refugi’ el va presentar en directe en concerts molt íntims dins d’una iurta, com les dels nòmades de les estepes asiàtiques. Sempre té tan en compte tot allò que envolta la música?
Sí, perquè la recerca que faig en l’aspecte musical també es reflecteix a l’hora de traslladar-la a l’escenari. Em resulta molt més motivador això que no pas treure un disc només perquè toca, per motius estrictament comercials. Jo necessito créixer com a persona i com a artista en cada pas que faig.
I què ha pensat per als concerts de presentació del nou disc?
És un espai escènic pensat des de la temporalitat, amb els instruments penjats d’una estructura de ferro, concebuda per l’escenògraf Adrià Pinar, i llums dissenyades per Arnau Sala. Judith Pujol ha assumit la direcció escènica, perquè hi ha una espècie de discurs al llarg de l’espectacle, encara que no sigui gaire explicitat. En total, toquem disset cançons, incloses les nou d’Els fets i l’atzar.
Quina banda porta en aquesta nova gira?
Som un trio, juntament amb Dani Ferrer (teclats, guitarra i veus) i Lluís Cartes (bateria, baix, percussions, guitarra i veus). Una de les coses que més m’agraden de tocar en format de trio és que gairebé no fem servir la bateria –que també està penjada– i que interactuem més entre nosaltres.
Una de les singularitats de la seva carrera és que mai no ha estat lligada a cap escena o tendència musical. En principi, és una independència molt lloable.
Sí, però també pot ser un inconvenient, perquè en definitiva les tendències es mouen en funció de les convencions predominants i els interessos econòmics, i per anar pel teu compte has de fer un esforç suplementari. Sense ser un talibà que defensa a ultrança el que fa davant dels altres, crec que he trobat una manera de fer música honestament .
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
