Cultura

Morfi Grei

CANTANT DE LA BANDA TRAPERA DEL RÍO

“La Trapera és un mite, una llegenda negra”

Punt final –ara sembla que va de debò– a la vertiginosa, perillosa, insòlita, accidentada i, per descomptat, llegendària trajectòria de La Banda Trapera del Río de Cornellà de Llobregat, referent majúscul del punk a Catalunya i responsable, fa més de 40 anys, del cru retrat de tota una època en cançons com Curriqui de barrio i Ciutat podrida. Morfi Grei (Melilla, 1959). El seu cantant i únic membre original està pendent d’un trasplantament de fetge i el que, en un principi, havia de ser una gira de comiat per tot l’Estat es reduirà finalment a quatre concerts (avui a Barcelona, el 4 de juny a Llançà, l’1 de juliol a Lleida i 10 de juliol a Ulldecona) perquè, en qualsevol moment, Morfi Grei pugui desplaçar-se fins a l’hospital de Bellvitge en menys de dues hores. Grei, que tanmateix no deixa la música (concentrarà esforços, a partir d’ara, en el grup La Ley de Morfi, “acústic i de perfil loureedià”), es fa acompanyar en aquest últim vals trapero per Jordi Pujadas, El Subidas, un dels primers baixistes de la banda; Raúl Pulido, fill d’un dels fundadors del grup, i Boliche, ex Subterranean Kids.

Quatre concerts... i, després de 46 anys, s’acaba La Banda Trapera del Río?
Sí, vull posar-hi un punt final, no tant pels anys que portem sinó perquè La Trapera és un mite, una llegenda negra, i em preocupa que el record deixi de mantenir-se així. Vull evitar allò d’arrossegar-se pels escenaris i aquestes coses. Tinc, d’altra banda, molt present el Tío Modes i el Raf Pulido, fundadors del grup, i m’ho prenc també com un homenatge a ells. Alegria, però! En aquest comiat no hi cap la tristesa ni els sentiments nostàlgics.
Ha estat massa responsabilitat haver de carregar tot sol el llegat de La Banda Trapera del Río, després de les morts, l’any 2004, de Tío Modes i, el 2010, de Raf Pulido?
Sí, però hem tirat endavant amb l’ajuda dels fans. Millor, però, no temptar la sort, com deia, i salvaguardar els records. Modes i Pulido han estat dos mites del punk-rock a Catalunya i a tot l’Estat.
Quin llegat deixa La Trapera? Hauria estat molt diferent, la música del país, si no haguessin existit?
Sempre he dit que, gràcies a La Trapera, s’han obert uns quants camins. Per les lletres, sobretot, que van representar tot un punt d’inflexió. Musicalment ja n’hi ha hagut, aquí, de bones bandes, però la nostra gran aportació han estat les lletres, que, en el meu cas, són fruit d’haver vist, sent encara molt jove, Lou Reed el primer cop que va venir a Barcelona, al Palau d’Esports. Allò em va marcar el camí a seguir. Lletres marginals, personatges de carrer... Ell escrivia sobre Nova York, i nosaltres, sobre Barcelona i Cornellà.
Van sorgir en un moment socialment i políticament molt convuls. Què ha canviat?
Hem guanyat moltes coses, evidentment, ja que sortíem d’una dictadura i, tot i aquell fake de Transició, s’ha viscut amb llibertat. Sembla mentida, però, el munt de passos enrere que estem fent. Estic una mica espantat. És allò de “que ve el llop, que ve el llop”. El llop ja el tenim aquí, amb els moviments d’ultradreta, la pèrdua de drets i la censura. És inimaginable el que pot acabar passant, encara.
Podria sorgir un grup com La Trapera el 2022?
Impossible, ni tan sols una cosa com el punk, que va ser l’última gran revolució del segle XX, no només en qüestions musical sinó en la manera de veure el món. L’autèntica revolució del XXI encara l’hem de veure.
No se li ha donat la Creu de Sant Jordi però, almenys, a La Trapera, se li ha dedicat un bon llibre i un bon documental. S’ha reconegut, finalment, el grup?
Això només el pas dels anys ho dirà. Estic content, però, que, malgrat la censura i la incomprensió, existeixi un cert reconeixement de la nostra feina.
Drogues, baralles, desencisos amb les discogràfiques... Ha valgut la pena, el viatge?
Sí, i tant! Després del primer disc recordo que ens van dir que, si canviàvem una mica les lletres, sortiríem a Televisió Espanyola –que és, de fet, el que van fer Ramoncín, Burning o Rosendo amb Leño– i que les coses canviarien. Nosaltres vam dir que no i, naturalment, vam pagar-ne el preu. Però ens queda, almenys, la satisfacció de no haver-nos abaixat mai els pantalons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Daniela Ortiz demana al Reina Sofia que retiri una obra seva per haver acollit un acte de l’OTAN

barcelona

Marina Abramovic, Gaspar Noé, Annie Ernaux i Isabelle Huppert, noms destacats d'un Atlàntida de luxe

barcelona

Glòria de Castro, Premi Llibreter de literatura catalana

barcelona

Exhaurides totes les entrades del CanetRock 2022

barcelona

Codorníu convoca el seu segon concurs de cartells 125 anys després

barcelona
ALBERT MALLOL ROCA
DIRECTOR ARTÍSTIC DEL FESTIVAL DE LA PORTA FERRADA

“El festival és un gran actiu per a Sant Feliu”

BARCELONA

Els avis del metall

BARCELONA
Crònica
Inauguració del Grec

Cent per cent al Grec

Barcelona

Completant Fuster

barcelona