Cultura

Mirador

Ouka Leele, somriure etern

La fotògrafa Ouka Leele ha mort aquest dimarts, un mes abans de fer 65 anys, segons han informat a Efe fonts de la família de l’artista. Bárbara Allende Gil de Biedma, coneguda com a Ouka Leele, ha mort en un hospital de Madrid després d’una llarga malaltia, i les seves restes mortals han estat traslladades al Tanatori de San Isidro. Premio Nacional de Fotografia 2005 i Medalla de Plata de la Comunitat de Madrid, entre molts altres guardons, Ouka Leele va ser un membre destacat de la Movida Madrilenya, així com una poeta que havia destacat en recitals arreu del país. Neboda del poeta Jaime Gil de Biedma i cosina d’Esperanza Aguirre, Bárbara va fer els primers passos a la Barcelona contracultural dels anys setanta, com li agradava recordar. Amb els seus companys dibuixants El Hortelano i Ceesepe, també desapareguts, van formar part de l’incandescència de la capital catalana, formant part de la comuna de Montjuïc, dalt del Poble Sec. Seria un episodi anterior a convertir-se en un dels referents de l’estètica de la Movida, el que més s’ha mantingut al costat de Pedro Almodóvar. La seva poesia era d’una delicadesa que reflectia molt bé el seu caràcter pausat i reflexiu. Es podia veure en nombroses activitats: pintant mentre un músic tocava o recitant, com vaig tenir la sort de fer amb ella en diferents recitals, un fa poc temps a la llibreria Blanquerna de Madrid, convidats per Gabriel Planella: “Estamos borrachos de Amor y Agua, y no vamos a callar más.” També va estar vinculada a la galeria catalana de Rocío Santa Cruz, de la Gran Via.

La seva bellesa eren els colors i els versos, que sovint portaven a situacions inquietants, amb uns pentinats on es podia trobar de tot: llagostes, gambes, fruita, pops i el que li passés pel cap en determinat moment de muntatges decididament barrocs. Tal com explicava, la poesia va ser un dels seus vehicles principals perquè el pinzell i la màquina fotogràfica eren complements d’una manera de fer diferent, profundament artística. La poesia era una eina de treball per construir a través de la paraula els mons onírics, que també reflectien els seus quadres i retrats, molts d’ells vinculats a la generació de la revista Star i a la Barcelona preolímpica. L’última vegada que vaig ser a casa seva em va regalar el volum Dones en l’andana, que havia publicat la Generalitat valenciana i del que sentia molt contenta. A De la embriaguez desnuda, que compilava la primera part de la seva obra poètica, resumia: “Podeu volar amb la imaginació, somiar, sentir... I si ho aconsegueixo, s’adormirà la meva ànima amb un somriure etern.” Ens costarà oblidar Ouka Leele, musa colorista, el nom de l’estrella amb què va batejar-la El Hortelano.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.