Serra ho mereix

El festival de Canes s’ha convertit en un caos des del 2019, en què van canviar-se els horaris de les projeccions per tal que la majoria dels periodistes acreditats no vegin els films abans de les sessions de gala: no fos cas que les males crítiques les convertissin en funerals. Tanmateix, uns 200 privilegiats (dels considerats grans mitjans de la premsa escrita i radiofònica) assisteixen a passis fantasma amb el compromís de no publicar o dir-ne res fins l’endemà, però un dia abans de la resta de la premsa diària, absolutament discriminada, mentre que els mitjans en línia difonen els seus continguts simultàniament. A més, si les rodes de premsa eren posteriors a les projeccions, ara són l’endemà. Insisteixo: un caos.

En tot cas, sabent la gran acollida de Pacifiction, Albert Serra va fer una roda de premsa tranquil·la, sense declaracions estridents, sent convidat a parlar de com fa el seu cinema: amb aquella disposició a l’atzar, fins al caos, en el rodatge que es barreja amb el control absolut i la depuració exercits en el muntatge.

El cas és que Pacifiction és possiblement el film més original, bell i alhora pertorbador que s’ha projectat a concurs a la secció oficial. Canes programa tantes pel·lícules que és impossible no veure-hi algunes de les millors de la producció cinematogràfica actual. Moltes, però, són fora d’una secció oficial a concurs devaluada que ha estat discreta.

La decisió del jurat, presidit per Vincent Lindon, és imprevisible. Fa dies se celebrava Triangle of Sadness, la nova broma de mal gust de Ruben Ostlund sobre la societat contemporània, com una ferma candidata a la Palma d’Or. Seria també de mal gust que el director suec en tingués una altra després de guanyar-la amb The Square. També s’ha parlat del film iranià Lela’s Brothers, de Saeed Roustale. I no s’ha de descartar Armageddon Time, amb què James Gray evoca la seva adolescència al barri de Queens, a Nova York. Ves a saber. El cas és que, sent el seu cinema tan sorprenent, també ho seria que Serra quedés fora del palmarès. És un deure del jurat concedir-li un bon premi.

Pel que fa a les últimes pel·lícules a competició oficial, destaca Close, del belga Lukas Dhont, que va triomfar l’any 2018 a Canes, rebent-hi la Càmera d’Or a la millor òpera prima per Girl. El seu nou film, amb imatges tan boniques –potser massa preciosistes– com l’anterior, presenta la relació entre dos adolescents que un d’ells, ridiculitzat per companys, reprimeix. La tragèdia irromp i, tot i que Dhont mesura l’evolució dramàtica, pot fer la impressió que ho fa de manera extrema per donar joc a tota una sèrie d’emocions relacionades amb la pèrdua, la culpa i la catarsi.

El japonès Hirokazu Koreeda, un habitual de Canes, on el 2018 va guanyar la Palma d’Or amb Un assumpte de família, hi ha presentat Broker, una nova mostra del seu cinema humanista, discret, entre la comèdia i el drama, i amb les seves famílies alternatives.

Finalment, la gran cineasta nord-americana Kelly Reichardt –autora de dos neowesterns excepcionals: Meek’s Cutoff i First Cow– ha concursat amb Showing upp, en què la seva actriu fetitxe, Michelle Williams, interpreta una ceramista que experimenta la fragilitat de la creació: la seva nova peça més estimada és cou massa. No hi ha res dels turments del creador, sinó una quotidianitat en què el gran problema és no tenir aigua calenta per dutxar-se. Potser no és dels films més brillants de Reichardt, però hi és la seva sensibilitat i delicadesa.