Viatge a través del so

Com ho exemplifiquen Tropical Malady i L’Oncle Boome que recorda les seves vides passades, els morts (o uns fantasmes ben “reals”) i els vius conviuen en el cinema sensorial d’Apitchatpong Weerasathekul, que també explora la idea de la transmigració de les ànimes entre diferents cossos, siguin humans o animals. En canvi, a Memoria, imagina una mena de transmigració dels records: la possibilitat de transmetre i compartir la memòria. Ho fa a través del so, com si aquest ens dugués a un lloc ignot tan endins com més enllà de nosaltres.

Al començament del film, una dona insomne (una botànica interpretada per una Tilda Swinton que sembla en trànsit) és colpida per un soroll sec que la posseeix per sempre: una mena d’explosió interior que intenta exterioritzar. És així que, a partir de les descripcions (“una bola de formigó que cau en un fons de metall envoltat d’aigua salada” i també “un estrèpit provinent del nucli de la Terra”), un tècnic intenta reproduir el so en un estudi sonor. Però, en un d’aquests desplaçaments del món urbà cap a la naturalesa, el so abismal du la botànica cap a la selva colombiana, on trobarà un home que “ho recorda tot”. Concedint-se tot el temps, amb una tranquil·litat que contradiu i desafia bona part del cinema contemporani, el director tailandès ens convida a compartir aquest viatge misteriós, com sempre ho són les seves imatges, que, en aquest cas, són, a més, habitades per a una exploració plàstica del so. És possible seguir-lo amb la mirada i l’oïda fascinades, si no hipnotitzades, o restar-ne al marge percebent-lo opac. En tot cas, Weerasathekul creu en la màgia del cinema i vol compartir-ho.