Cultura

SERGI PÀMIES

Escriptor

“Com a poeta, vaig ser un impostor, un frau”

M’encanta ser conegut com a autor de contes, però a això d’haver estat un novel·lista fugaç li tinc una certa estimació
Sempre he estat un gran lector, caòtic, compulsiu, sense criteri acadèmic, més de novetats que de clàssics

Sergi Pàmies és una figura coneguda pels seus articles a la premsa, les col·laboracions a la ràdio –fa anys també a la televisió– i per la literatura que publica, cada cinc anys de mitjana, des del 1986. El seu tarannà, sorneguer però seriós, sincer i mesurat, amb observacions eloqüents, es transporta al que escriu. Amb l’afegit d’una intimitat, en els darrers títols, que rescata de quan de jove volia ser poeta. Quaderns Crema ha reeditat La gran novel·la sobre Barcelona, un recull de quinze relats que va publicar fa 25 anys i que serveix d’excusa –tot i que no en caldria cap– per mantenir una conversa agradable.

Va venir de París... Dins d’un farcell penjat del bec d’una cigonya?
Doncs no. Allà la tradició és néixer sota d’una col... Dins de l’èxode dels meus pares, a mi em va tocar la millor part, París als anys seixanta, amb més estabilitat familiar i política i en un lloc lliure, de manera que les condicions de la infantesa d’un fill d’exiliats eren les millors.
El seus pares, Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, van ser uns polítics i intel·lectuals molt coneguts i respectats. Uns pares així deuen marcar, en el bon sentit...
Això, amb el temps, ho he vist en fills de famosos. Per exemple, a Jordi Cruyff, el que li preval és el seu pare. La influència d’uns pares és tan forta –en el meu cas de la mare, perquè el pare va ser una figura absent– que la resta és secundari. De fet, durant la infantesa jo no soc conscient que ma mare és escriptora, d’això començo a tenir-ne consciència quan arribem a Barcelona, quan jo tenia onze o dotze anys. Soc un fill tardà de personatges públics, em va agafar ja fet.
El seu pare era absent, però ‘era’.
Jo no vaig tenir consciència de la dimensió política del meu pare fins al 1977, en què jo ja tenia 17 anys. És quan el meu pare surt de la clandestinitat i es converteix en un dels polítics de l’esquerra més respectats i és, fins i tot, idolatrat.
En qualsevol cas, uns pares així han de ser un estímul intel·lectual.
A casa, el número 1 era la política. El número 2 era la cultura, que era present però gairebé una optativa. Quan vam venir aquí, la cultura es va imposar més. A la meva mare li agradava molt la música, el periodisme, el cinema... Tenia una cultura popular molt intensa, escoltava molt la ràdio, estava extraordinàriament al dia. Com que no teníem televisió, anàvem dos cops per setmana al cinema a veure programes dobles. Com que no em podia deixar amb ningú, em portava a concerts de Raimon, de Ray Charles o de qui fos.
Tot plegat, una sort, no?
La meva mare em va tenir una mica tard, amb 41 anys. Soc el petit de quatre germans. Jo era una mascota, per a tothom, i em van fer la vida molt fàcil. He tingut aquesta gran sort, sí.
Quan va començar a escriure ficció?
L’evolució és, primer, molta poesia. És el que em permet accedir a la vida social amb les noies que m’agradaven. Com que anava a una escola excepcionalment catalana, vaig fer molta, molta, molta poesia en català.
I no ha publicat mai alguns poemes?
No! Afortunadament. El cas és que vaig descobrir que a casa tenia tota la poesia que volia, en català i de poetes vius, perquè ma mare n’era molt consumidora. Vaig ser un poeta imitatiu, sobretot de Joan Vinyoli, Joan Vergés, algunes coses de Papasseit... Era un poeta torturat, sempre molt trist i molt angoixat per l’existència, sense cap raó per estar-ho. Un impostor, un frau de poeta.
Tot i això va continuar escrivint poesia?
Sí, va durar fins a la mili. Tinc 20 anys i em trobo en una situació de Cyrano de Bergerac. És el 1980, a Vitòria, i encara hi ha alguns analfabets... Vaig començar a escriure unes cartes que eren molt valorades i a tenir èxit amb les nòvies dels mansos que me les demanaven. D’alguna manera em vaig adonar que, després de molts anys d’escriure sobre mi amb un caràcter molt torturat i en vers, el que havia de fer era no parlar de mi i inventar coses escrites en prosa. No em venia de nou, quan feia redaccions ja era dels bons, però estava tan obsessionat en ser un poeta torturat que no m’hi havia fixat. I quan vaig tornar de la mili vaig començar a fer moltes lectures de narrativa breu: Cortázar, Ribeyro, García Márquez, Pere Calders, els primers del Monzó... I llavors m’hi vaig posar, a escriure contes. Quan la motivació no és tan íntima, de fet al contrari, és quan vaig trobar la diversió. I tot va sortir molt bé. Passen tres o quatre anys, començo a sortir, conec gent, el Monzó, que és bàsic, i a través d’ell conec editors i em demanen si els ensenyaré algun dels contes...
Certament, tot molt fàcil...
Si hi hagués hagut dificultats, disgustos, fracassos, probablement hauria fet una altra cosa. Però tot va sortir bé: van agradar, me’n van demanar més, els van publicar, es van vendre, tenien bones crítiques, els van traduir... A més, vaig tenir la sort que en l’ambient editorial en què em movia la llengua era molt important; hi havia el Monzó, el Jordi Cornudella, el Vallcorba.., que d’alguna manera estaven fent una actualització del català per a un públic emergent. Era un moment molt interessant que vaig viure a rebuf d’ells. Vaig aprendre molt.
Va publicar dos recull de relats, tres novel·les i, després, sis reculls més... Guanyen els contes per golejada.
Vaig escriure tres novel·les i m’encanta fer novel·les, però després de la tercera vaig decidir escriure un llibre de contes, La gran novel·la sobre Barcelona, amb la idea de tornar a la novel·la. Però em van convèncer, perquè jo era reticent, de tenir un fill. El 1995, quan jo estava a mig escriure aquests contes, van arribar dos fills, bessons, nen i nena. De seguida em vaig adonar que no tornaria a fer una novel·la, perquè és incompatible. La novel·la t’ocupa tot el dia, és obsessiva; en canvi els contes són com una guerra de guerrilles, els pots inserir en el món aquest que ha canviat com si hagués caigut una bomba atòmica.
A més dels contes, hi ha els articles...
Tinc la sort de poder exercir d’articulista i moltes coses que abans feia en conte, ara les faig en article. Per això ara els contes s’han convertit en una mena d’unplugged íntim de coses que no puc fer als articles. Això va molt bé pel ritme, perquè no tens cap pressa. I un cop duia un parell de llibres d’aquesta etapa em vaig adonar que sortien més íntims. En un article jo no puc dir que estic trist perquè m’ha deixat la dona, perquè em diran “ves a la merda, espavila’t”, però es pot fer un poema, una cançó, un conte...
Per tant, va tornar a mostrar-se íntimament, com quan escrivia poesia.
Sí, i penso que són els llibres més rodons. Ja no hi ha l’experiment, l’efervescència del moment que aplico als articles, que tenen una estructura, una intenció, inclús una ona expansiva que només ha de durar 24 hores. Jo diria que, sobretot a partir de Si menges una llimona sense fer ganyotes [2006], la consciència no sistematitzada que tenia una vida literària, si no directa, indirectament, pels pares i això, em va fer adonar que hi podia haver coses interessants...
També va publicar un llibre sobre la seva visió del barcelonisme...
Això va ser un encàrrec que em va anar molt bé perquè durant deu mesos em vaig dedicar només a això. A més, estava encallat entre dos llibres. Aquests encàrrecs van molt bé perquè t’oxigenen, et permeten sortir de la roda intimista. Deixes la guitarra acústica i tornes a la banda, es podria dir.
Aquest llibre és l’únic títol seu que no és de Quaderns Crema. Deu ser agradable tenir sempre la mateixa editorial, no?
Tampoc ho sacralitzo, però jo primer soc lleial i després gandul. Si les coses van bé, no tinc perquè canviar-les. Soc conservador, amb les relacions sentimentals, amb els oficis, amb els amics... M’agrada el que conec i, sobretot, si va bé.
Ha estat traductor d’una dotzena de títols, entre el 1988 i el 2000.
N’he traduït molts en castellà, i en català deuen ser aquests dotze que dius. Fa molts anys que no tradueixo en català perquè va arribar un moment en què vaig veure que no en sabia prou. De vegades em demanaven traduccions en què m’adonava que no hi arribava, que no me’n sortia. Crec que l’últim va ser 11,99, del Beigbeder, que vaig fer al castellà i l’Espinàs al català i compartíem dubtes, perquè va ser molt laboriós. Van ser uns dies meravellosos. L’Espinàs és brutal, és un crac.
En castellà fa els d’Amélie Nothomb...
Des de fa vint anys! Em va bé per no perdre el francès i reforçar el castellà. A més, ja li tinc el to molt agafat. Però hi ha un moment que et sobrevalores, que penses que ho pots fer tot, i per respecte a l’ofici de traductor ho he anat deixant. Tot i que estic content de la mitja dotzena de l’Agota Kristof que vaig traduir.
Arribem a l’excusa de l’entrevista. Quins canvis ha fet en l’edició dels 25 anys de ‘La gran novel·la sobre Barcelona’?
Cap. És un projecte editorial que, a Quaderns Crema, no s’havia fet mai abans amb un autor viu. A més de la curiositat, de saber com anirà l’experiment, a mi m’atreia el pròleg del Jordi Puntí, que és com un regal, i la Sandra [Ollo] em va demanar un text per al final. Jo vaig dir que sí a tot. Una cosa que no faig mai.
Quan es rellegeix, més aviat s’aplaudeix o canviaria el text de dalt a baix?
No em rellegeixo mai per evitar-me disgustos. Quan em rellegeixo és mig any després d’haver publicat en català perquè faig la traducció al castellà. I un any després llegeixo la traducció al francès. I aquí s’acaben les relectures.
Els bombers del Bradbury volen cremar els seus llibres. Quins salva?
Per un sentimentalisme una mica tronat, crec que les novel·les. M’encanta ser conegut com a autor de contes, però a això d’haver estat un novel·lista fugaç li tinc una certa estimació.
I en aquest cas del 25è aniversari?
És l’excepció, però em vaig sorprendre perquè hagués tocat ben poques coses. En tot cas, res em va fer passar vergonya, i això és important.
El conte que dona títol al llibre tanca el cercle iniciat amb el primer, entre altres jocs metaliteraris... Els corrents creatius i experimentals literaris s’esgoten?
Algunes coses que vaig experimentar després vaig veure que no calien perquè, de vegades, per voler ser diferent fas postureig. De La gran novel·la sobre Barcelona m’agraden aquestes petites correspondències entre contes. El tancament del llibre és efectista, potser no caldria, però és que la cosa circular em fascina, aquest tornem a començar...
Quines són les seves lectures habituals?
Sempre he estat un gran lector, caòtic, compulsiu, sense criteri acadèmic, de jove molt influït pel que arribava a casa però també pel que anava descobrint pel meu compte. Soc més de novetats que de clàssics, tot i que també en llegeixo.
Quan va debutar, fa 36 anys, si un llibre es venia, es venia bé. Ara, el pastís es divideix en talls de ‘carpaccio’ i ni així surten els números per als autors i per a alguns editors. Es publica massa?
Això que es publica massa ho he sentit sempre. I jo tinc aquesta sensació. El que no passava fins fa uns anys és que la tecnologia ha afavorit l’aparició de segells petits, que amb dues o tres persones fan feina i aporten visions diferents, i això és molt positiu. Publicar tant, però, té el perill de crear modes gregàries que passen per damunt del talent i de la creativitat.
Per la seva mitjana de publicació, ara ja començaria a tocar una novetat...
Des que vaig acabar L’art de portar gavardina [2018] estic treballant en un altre llibre de contes que, si tot va bé, hauria de sortir l’any vinent. Ara ja tinc la percepció de tenir un llibre.
I com sap que té els contes que toca?
És molt intuïtiu... Ha de ser el retrat encobert d’una època, ha de tenir un esperit, i quan hi ha un conte que no és del llibre queda en evidència i és expulsat immediatament de la sala. De vegades hi ha prematurs, un conte descartat per a Si menges una llimona podia sortir a La bicicleta estàtica. Això els que sobreviuen, que jo soc molt de destruir.

Cap llibre de poemes

Sergi Pàmies va néixer el 1960 a París perquè els seus pares eren exiliats. Va debutar el 1986 amb els contes de T’hauria de caure la cara de vergonya, publicats per Quaderns Crema, com els altres set reculls de relats i tres novel·les que ha escrit, tret del llibre Confessions d’un culer defectuós (Empúries). Cal sumar-hi milers d’articles de premsa, centenars d’intervencions a la ràdio i algunes de televisives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Collita després d’‘Alcarràs’

Barcelona
Mirador

La vida secreta de Joseph Anton

Torrent Pagès i Joan Mateu, dues mirades a l’aigua

Platja d’Aro
Crònica

Queda’t aquí. Crònica del concert de Joan Dausà a Cap Roig

Palafrugell

Joanna no va ballar. Crònica de Kool & The Gang a Porta Ferrada

Sant Feliu de Guíxols
La crònica

El dia del caçador. Desena edició de FiraFan a Platja d'Aro

exposició

Per ficar el nas als replecs del cervell

Orozco obre el Summerfest Cerdanya

L’FBI conclou que Baldwin va prémer el gallet de la pistola que va matar Hutchins

washington