Cultura

ISABEL COLL MIRABENT

HISTORIADORA DE L'ART

“Per mi ha estat un plaer donar a conèixer tants artistes oblidats”

El mercat és ple de Casas falsos, molts fets sobre el mateix paper de ‘Pèl & Ploma’, per això tanta gent pica, tant els venedors com els compradors
Investigar vol molt temps i costa molts diners. I no es valora. Veure tants historiadors de l’art amb talent que no poden fer la seva feina em trenca el cor

L’art català té una riquesa de veus pendents d’escoltar, no es cansa de dir-me durant tota la conversa Isabel Coll Mirabent (Sitges, 1952), historiadora de l’art de referència, de Ramon Casas i de moltíssims creadors que han quedat a la cuneta dels relats oficials. Devota de Goya (“el millor pintor de tots els temps”), res l’atura a continuar investigant i li dol que les noves generacions no rebin més suport per poder-ne fer. Acaba de publicar un llibre d’Enric Clarasó i ja belluga altres estudis. Comencem assegudes al sofà de casa seva, però ens anirem movent...

Tenim algun Casas a la vora?
Tenim el mateix Casas allà [ens aixequem], i joveníssim, de 16 anys. És el retrat, preciós, que li va fer el seu amic Maurice Lobre a París quan Casas estudiava a l’acadèmia de Carolus Duran. Vaig tenir la gran sort de trobar-lo. El que més tinc és pintura romàntica, que m’encanta.
I que no es valora.
Injustament. El pròxim llibre el dedicaré a un dels seus autors, Joaquim Espatler. Em porta molta feina perquè aquests artistes no signaven, com els del Quattrocento, que són els que ells miraven. Fixa’t en aquest Claudio Lorenzale, està signat només amb les inicials. També tinc uns quants vallmitjanes. L’últim que vaig comprar és aquest, La caritat, una delícia. L’escultura m’ha entusiasmat sempre. A la meva filla [la també historiadora de l’art Beli Artigas, que ens acompanya], quan era petita les seves amigues li deien que vivia a la casa dels caps tallats [riu], perquè tinc un munt de busts. Fora bromes, m’entristeix que es facin tan poques exposicions d’escultura. I que estigui tan mal representada en els museus. Tenen molts autors, però la majoria als magatzems.
No acabaríem mai i hem de començar l’entrevista. El que em pregunto és si el gust per tenir a casa totes aquestes obres s’està perdent o ja s’ha perdut. Només cal mirar els catàlegs de les subhastes, i els preus irrisoris a què es ven gairebé tot. Si és que no acaben tirades als Encants...
Sí, però, compte, Casas continua valent molt! Va buscadíssim. Rebo trucades contínuament de gent que em demana si en sé d’algun que es vengui. Mai en la vida m’he volgut ficar en tot el que és la compravenda. Mai. El problema de Casas és que sovint fan passar gat per llebre. Jo ho veig de seguida, si és un Casas o no...
El mercat és ple de Casas falsos?
Pleníssim! I fets a la seva època. En un article a la revista Mirador, del 1936 o del 1937, ja es parla de la gran quantitat de falsos que hi havia. I s’entén molt bé el perquè. Les seves obres sortien a la premsa il·lustrada i, per tant, era fàcil copiar-les. I encara hi ha una altra cosa curiosíssima que he descobert. Es van fer còpies sobre el mateix paper de Pèl & Ploma, per això tanta gent pica, tant els venedors com els compradors. “Que no veus que és paper antic?” Sí, és clar que ho veig, però no és un Casas. Jo en vaig trobar un bloc, d’aquests papers originals, en una casa, i el tinc. Va ser com un miracle. És a dir, que jo sé qui va fer aquestes falsificacions, però no ho diré mai.
Quantes passions que aixeca Casas.
Ja quan estudiava em vaig adonar que el millor pintor que teníem aquí era ell. La seguretat del seu traç no la trobaràs en gaires més. Casas i aquest [assenyala un quadre que té just a sobre del sofà del menjador, on ja tornem a estar assegudes]: Arcadi Mas i Fontdevila. A qui admirava Casas? A Mas i Fontdevila. A qui copiava Picasso? A Mas i Fontdevila. A classe vaig dir que faria un treball de Mas i Fontdevila. “I aquest qui és?”, em va dir el professor. Em vaig quedar parada. Hi havia tants creadors oblidats, que no coneixia ningú. Per mi ha estat un plaer visibilitzar-los: Mas i Fontdevila, Joan Roig i Soler, Antoni Almirall, Manuel Cusí…
Per què creu que hi ha aquest gran desconeixement del sotabosc de l’art català?
Per la manera com s’ha tractat l’art català. Sempre es parla dels mateixos. Les exposicions sempre són dels mateixos. Dels mateixos i del mateix tema. El meu llibre de l’Enric Clarasó, que m’ha costat trenta i tants anys fer-lo, els museus encara no l’han comprat. És sorprenent, oi? Què em compensa? Que a la gent que l’ha llegit li ha agradat i m’ho ha agraït.
Trenta i escaig anys...
Des del 1984, quan el seu fill Noel, escriptor, amic íntim del meu avi Josep Mirabent Magrans, em va deixar consultar el seu arxiu. Hi he entrat a fons, que és el que no sol passar perquè la gent no té temps ni diners per investigar. Investigar vol molt de temps i costa molts de diners. I el que encara és més greu: no es valora. Veure tants historiadors de l’art amb talent que no poden fer la seva feina em trenca el cor. Bé, Clarasó es mereixia una recerca profunda. Casas, Rusiñol i Clarasó van ser el nucli de la renovació artística de Catalunya a finals del segle XIX. Però què passa? Que a Clarasó l’anomenen com una cueta, com si no hi tingués res a veure. A la meva tesi els vaig tractar tots tres junts. Va ser Clarasó qui va presentar Casas a Rusiñol, i la gent es pensa que es a l’inrevés. Clarasó era l’amic al qual se li podia explicar tot. Amb Casas hi havia una amistat molt gran, però és que amb Rusiñol encara va més enllà: era com un germà més. Per això a mi em sabia tan de greu que els separessin i que a Clarasó no el tinguessin en consideració. Busca algú que sàpiga qui va fer el monument de Jaume I a Palma. A Cassà de la Selva vaig identificar Clarasó en una façana esculpida. El més normal és que es posessin bojos d’alegria en saber-ho, no? Doncs, res, indiferència total.
Posa els pèls de punta la quantitat d’obres perdudes seves. Com la ‘Flor pansida’, que té una història...
La va fer el 1892 i primer la va presentar a Madrid, amb el títol Capullo tronchado. En vaig estar buscant desesperadament una fotografia, sense èxit. També es va exposar a Chicago, on vaig anar-hi expressament per trobar la imatge, i tampoc hi és! L’obra es va destruir en el viatge de tornada dels Estats Units. Va caure la caixa que la portava al vaixell. És una pena perquè era una escultura que ja incorporava les solucions rodinianes. Estic segura que acabaré trobant-ne la fotografia...
Documenta moltíssima cosa destruïda el 1936.
D’obra religiosa no es va salvar pràcticament res, només la dels cementiris. He mogut cel i terra i almenys ara en tenim les imatges. Cal seguir buscant. Al col·legi Jesús Maria de Sant Gervasi, que es va utilitzar d’hospital durant la guerra, crec que en alguna estança de clausura hi ha d’haver alguna cosa... A l’església d’Angostrina, a l’Alta Cerdanya, vaig trobar-hi dues escultures seves laterals, signades. Em va fer molta il·lusió. L’escultura religiosa de Clarasó és senzilla, gens ampul·losa, no buscava la parafernàlia. Ell mateix ho explicava, que no volia fer res de cartró pedra sinó de sentiment.
Quan reflexionava sobre el maltractament de l’art català m’ha fet pensar en el titular que em va donar l’historiador de l’art Francesc Fontbona quan el vaig entrevistar: “Tenim les golfes plenes d’artistes.”
Jo he dit magatzem i ell va dir golfes. És exactament això. Jo entenc que els museus, el MNAC, el Prado... tots, tenen una superfície limitada, però què els costaria donar a conèixer aquests artistes que tenen enterrats en exposicions temporals? La gent no sap ni que van existir. Quants escultors del segle XIX coneix la gent? El Tasso, el Gamot, el Reynés... qui els coneix? Fa pocs dies, una persona del meu entorn es va trobar un Vallmitjana en un contenidor de brossa davant de casa seva. Un Vallmitjana! No hi ha hagut una preocupació per educar artísticament les noves generacions. Per això et deia que els museus tenen una responsabilitat. A vegades hi ha un complex d’inferioritat estrany. Recordo quan vam fer l’exposició dels luministes a Sitges, tan injustament oblidats també. Doncs va tenir un èxit de públic espaterrant.
Ve de lluny la cosa: els anys noranta es va desmantellar el Museu Clarà i no va passar res.
Allò va ser molt gros. Encara no entenc com es va permetre. Sí que ho entenc: els historiadors de l’art no comptem per a res.
Casas el dona per tancat?
Ja no en pensava fer-ne res més des de fa temps i, mira, vaig comissariar l’exposició de Júlia al Liceu. Per què m’hi vaig posar? Perquè em va servir per demostrar la falsedat del tòpic que Casas i companyia ho havien tret tot de París. En absolut! Ells el que miren són els grans mestres. Al taller de Carolus Duran, que és on hem començat la nostra conversa, a Casas li ensenyen a admirar Velázquez. També vaig fer l’exposició per deixar clar que la Júlia no era una fresca que es ficava al llit amb tothom, com s’ha dit. Quan estàvem parlant del projecte, i jo encara tenia els meus dubtes de si fer-lo o no, em vaig trobar una persona de la junta del Liceu, d’uns vuitanta i tants anys, que em va dir: “Ah, m’han dit que faràs una exposició d’aquella pajarita.” Li vaig dir de tot. I encara més motivada vaig tirar endavant l’exposició.
Quin paper jugarà l’art en aquest nostre nou món tan científic i tecnològic?
Conec biòlegs i enginyers que em diuen: “Quan em jubili estudiaré història de l’art perquè és la meva gran passió.” Penso en el meu pare, que el feia patir que jo no em pogués guanyar la vida amb aquesta professió. I me n’he sortit. Lluitant-ho molt. Treballant de dilluns a diumenge. Hi neixes, amb aquesta sensibilitat. De petita em fascinava un quadre que tenia el meu avi Mirabent a l’entrada de casa seva. “De quin pintor és?”, li deia jo. “Pintora!”, em deia ell. Era de la Lluïsa Vidal, i és l’obra més bonica de totes les que va fer.
Vol afegir-hi res més?
El que sempre agrairé és haver estat 40 anys a la universitat. És el millor premi que em podien donar: poder donar classes. Si te la prens seriosament, la docència és meravellosa perquè dones però també reps coneixements.

Tot Clarasó

En 422 pàgines meticulosament documentades, Isabel Coll desgrana la trajectòria personal i professional d’Enric Clarasó (1857-1951), l’autor d’una de les escultures més icòniques de l’art català, ‘Eva’ (1904), que exposa el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Coll ha anat molt més enllà i ha construït el catàleg raonat d’aquest puntal del modernisme, tot identificant prop de 400 obres seves, tant conservades com desaparegudes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.