Cultura

JOSEP LINUESA

ACTOR I YOUTUBER

“He fet càstings però d’actor encara no em contracta ningú”

El seu canal té molts seguidors però no dona diners, i com que el de la seva parella, Mònica Corral, sí que en fa, ell s’encarrega de tot darrere la càmera

A més de tornar a interpretar, voldria gravar al seu canal més testimonis d’exiliats catalans a Mèxic

Els exiliats a Mèxic són gent molt gran, memòria viva, i el temps apressa. Hi ha més gent a l’Argentina, Xile... i si cap institució se’n cuida, ho haurà de fer un actor a l’atur amb ganes d’escoltar-los

L’actor català Josep Linuesa (Barcelona, 1966) viu a Ciutat de Mèxic des del 2018, acompanyat de la seva parella, l’actriu Mònica Corral. S’hi va traslladar per enregistrar la sèrie Enemigo íntimo (Telemundo, Netflix) fins que la pandèmia ho va estroncar tot, va paralitzar els projectes que tenia pensat fer i es va haver de reinventar mentre espera que li truquin.

Quina aventura, tot plegat!
La veritat és que sí. Qui ens ho havia de dir quan, després de viure 25 anys a Madrid vaig decidir, juntament amb la Mònica, anar a provar sort a Mèxic. Fos per l’edat o pel que sigui, aquí no em sortien feines que em satisfessin, tot eren papers petits i cada vegada treballs més espaiats que no m’omplien tant. Em va seduir la idea de fer com aquells que s’embarcaven cap al Nou Món, vejam què trobaríem allà, a l’altre costat de l’oceà...
I què us vau trobar?
Jo ja havia rodat una pel·lícula a l’Uruguai i a l’Argentina, i aquesta vegada es tractava d’una sèrie policíaca a Mèxic, un país on hi ha un dels focus de la indústria televisiva i cinematogràfica de Llatinoamèrica. Llavors comença la pandèmia i es cancel·len tots els projectes.
Una situació complicada, suposo.
Bé, com que no només ens afectava a nosaltres sinó tot el món, estàvem tranquils. No havíem viscut res semblant i què fèiem, doncs com tothom: gimnàs virtual, comunicar-nos amb la família per Zoom, això al llarg de dos mesos, tres, quatre, cinc... Ho vam portar bé, més o menys. Però la cosa s’estirava i els projectes ja no s’aixecaven, al contrari. De sèries d’Hernán Cortés n’hi havia unes quatre almenys previstes per fer i no se’n va fer cap.
És aleshores que et vas reinventar d’actor a youtuber?
Sí, la idea va sorgir de la Mònica: mostrar Mèxic a casa nostra, aquella realitat diferent. Vam invertir diners en càmeres i equipament, aprendre a filmar i editar. Allò ens mantenia distrets creativament i no depeníem de ningú. Quan portàvem mesos treballant amb això, no teníem gaires seguidors i econòmicament no en trèiem rèdit. Aleshores va ser quan una tarda que estava fet pols i trist vaig decidir imitar aquelles crides que tants d’altres han fet per xarxes socials amb allò de “Twitter, fes la teva màgia...!”. Només pretenia aconseguir més seguidors –algun centenar més– al nou projecte de Walkingstreetfilms . Però suposo que em va sortir molt emocional i fet des de les entranyes (“Amics, en tinc 54, soc actor i fa mes d’un any que no tinc feina. L’última em va portar a Mèxic i aquí estic, sense ingressos ni ajuts...”). Haig de dir que el delegat exterior de Catalunya a Mèxic va ser dels primers a respondre a la crida i em va fer sentir acollit. I de la setantena vaig passar als quasi 45.000 subscriptors del canal! La reacció em va fer plorar d’emoció.
Va ser viral i molt mediàtica.
La repercussió va ser molt bèstia. Tots els mitjans ho van cobrir. Alguns, però, en no contrastar-ho amb mi van publicar coses que no eren: mai vaig estar quasi en la indigència. Jo no demanava diners, sinó que em donessin suport com a seguidors del meu canal. Pensa que no teníem ajudes, ni de l’Estat espanyol ni del sindicat d’actors de Mèxic, del qual també formo part. Només depenia, i encara ho faig, dels estalvis.
Per què no vius fent de ‘youtuber’?
És molt difícil viure d’això. La feinada que comporta, buscar entrevistes, fer-les, recorre Mèxic cercant persones curioses, mexicans que parlen català... Moltes hores de feina. Si cobrava un dòlar al mes, ara el canal em dona uns 30 dòlars al mes i 15 són destinats als drets de la música que hi poso.
Per amor a l’art, doncs?
Totalment! Després de tants anys com actor ja estic acostumat a certes aturades. Aquesta, però, ha estat molt bèstia. Ara sembla que la indústria torna a funcionar, companys que tornen a tenir feina, i aquí estic, esperant que em truquin. He tornat a fer càstings però encara no em contracta ningú d’actor.
I com et guanyes la vida, doncs?
El canal de la Mònica, Los zapatos de Mònica , va començar a funcionar molt bé i ara està triomfant! Ella és molt extravertida i sap transmetre això, una actriu que ensenya els racons de Mèxic no només als mexicans sinó a la resta del món. Té uns 125.000 seguidors, vídeos amb més de 700.000 espectadors i milions de visualitzacions en total. Ni TV3 amb els seus millors programes aconsegueix xifres similars. La reconeixen a tot arreu del país, és més coneguda que la Monyos! I amb això ella ja té un sou i pot sobreviure. Jo treballo de càmera al seu canal. Faig de seguretat, editor, tots els papers de l’auca. Abans ella feia anuncis i ara els anunciants li truquen per poder sortir al canal. És una satisfacció personal, ja no li cal fer càstings. I ja és la nostra empresa familiar.
Així, com qui no vol la cosa, has passat al darrere de la càmera.
Sí, i tant! Jo perquè no tinc hores i no dona prou el meu canal, però tinc moltes ganes de reprendre’l algun dia, perquè m’emocionava cada dos per tres. He conegut gent molt interessant, des del perruquer de 80 anys que encara treballa fins a conèixer els exiliats catalans.
I s’hi viu bé, a Mèxic?
Es un país impressionant, ple de contrastos. Ho tens tot, econòmicament, des de la gent més rica a la més pobra; gastronòmicament, pots menjar el que en diuen una corrida per 3 euros o trobar restaurants d’estrella Michelin; hi ha moltes races i ètnies culturals, contrastos en tots els àmbits. Es dona molt de suport a la cultura, i se’n vol més. Si tens projectes es poden complir, com el canal de la Mònica. Ens encanta el barri bohemi on vivim, La Condesa, tot i que ara pugen molt els preus i ara que viatgem més ens ha enamorat Ciudad de Puebla, Taxco, la costa de Tulum...
Tot i així, no teniu pas ganes de tornar a Catalunya o a Madrid?
En el pla inicial hi era. El nostre objectiu era saltar a Los Angeles després del pas a Mèxic, perquè allà hi ha molt mercat audiovisual per al món llatinoamericà. Obrir horitzons i tornar predestinats a moure’ns on ens reclamessin per feina. Però la pandèmia ens ho va estroncar. Els directors de càsting d’aquí, que ja em coneixen, quan surti alguna cosa ja em trucaran. Sigui a Madrid, Barcelona, Mèxic, jo hi aniré.
Ha canviat tot tant?
Abans no fèiem càstings, ara tothom en vol fer, per tot. Funciona així? Doncs juguem. Hi ha molta feina a preparar-los, però per sort es poden fer des de la distància (Self takes) i ja no presencials, com abans, que calia agafar un avió.

Memòria viva

Durant la seva estada a Mèxic, Josep Linuesa ha quedat corprès pel testimoni dels exiliats que mai més van tornar a casa. Gent com la Rosa Maria Duran o el doctor Pelai Vilar, reunits per l’ Orfeó Català de D.F. i que ell ha entrevistat. Es queixa de la poca atenció que se’ls ha fet des de Catalunya. Diu que el Museu de l’Exili estava interessat en les entrevistes que va registrar i que en volien més, però des del canvi en la direcció s’ha perdut el contacte. Té com a projecte reprendre algun dia aquesta tasca de preservar la memòria oral, perquè “són gent molt gran, pura memòria viva, i el temps apressa”. Recorda que hi ha més gent a l’Argentina, a Xile i altres països, i “si això no ho fa cap institució, ho haurà de fer un actor a l’atur amb ganes d’escoltar-los”, promet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.