La Feliu, la dama amb veu forta

Veu pionera del jazz a Catalunya, gran lluitadora en defensa dels drets de la seva professió i del seu país, molt compromesa amb la seva llengua i la seva cultura, cantant en català quan encara era resistència, Núria Feliu era una dona forta i combativa, però sempre amb elegància i bones maneres. Era una dama amb veu pròpia i forta, una veu que ahir al matí es va apagar amb la seva mort, als 80 anys, després d’una llarga malaltia, des que va tenir un ictus cerebral a principis del 2021.

La Feliu, amb l’article i el cognom com tota bona diva –però una diva de barri, concretament del barri de Sants, d’on va arribar a ser membre molt actiu de l’associació de veïns–, deixa un gran llegat musical, però sobretot un enorme record intergeneracional, amb la seva imatge de tieta eterna de tot el país que, de vegades, l’ha perjudicat: la dona extravertida i sempre divertida que va consolidar la seva fama a la televisió, cantant cançons de tot tipus, des de cuplets, boleros i cançons populars catalanes fins als èxits de la seva admirada Mistinguett –curiosament, la vedet i cantant francesa, a qui van assegurar les cames per mig milió de francs, va morir també als 80 anys, el 1956–, però sovint s’oblida que, al principi de la seva carrera, amb 24 o 25 anys, va gravar discos com ara Núria Feliu amb Tete Montoliu (1965) i Núria Feliu amb Lou Bennett i els seus amics (1966), que van obrir amb sonoritats jazzístiques clàssiques i cites al cançoner de Gershwin una discografia que supera els quaranta discos i les 400 cançons. És cèlebre i significativa la foto en què Núria Feliu apareix, el gener del 1966 a l’aeroport del Prat, rebent Duke Ellington i Ella Fitzgerald, quan aquests dos mites van actuar al Palau de la Música.

“Estic molt satisfeta d’aquests anys, perquè he pogut viure de cantar en català i perquè crec que amb la meva feina he contribuït a la normalització de l’idioma. He pogut fer la música que m’agradava –jazzística, de musical americà o de cinema–, que no era precisament habitual al nostre país, i amb això he volgut demostrar que en català es pot cantar tot, des d’un Stevie Wonder fins a Sting”, declarava Núria Feliu el 1990, en una entrevista que li va fer Paco Vilallonga per a la revista Presència, llavors dominical d’aquest diari, amb motiu de la celebració dels 25 anys de trajectòria de la Feliu. Durant la seva llarga trajectòria, Núria Feliu va interpretar els estils més variats i fins i tot va gravar un disc titulat Amb un aire country, que conviu en la seva discografia amb treballs tan diversos com ara un disc enregistrat amb el seu gran amic Josep Carreras (Més que mai), un EP amb adaptacions de poemes de Salvador Espriu o un àlbum en què cantava les cançons d’Apel·les Mestres i un altre en què recitava poemes patriòtics.