Cultura

Magalí Sare

CANTANT

“Soc incapaç d’amagar-me, quan escric cançons”

[Sobre la seva versió ‘feminista‘ d’‘Els segadors’] Va ser històric, un orgull molt gran!

Publicat al mes de maig, en plena voràgine de novetats discogràfiques i festivals, Esponja (Segell Microscopi), segon disc firmat en solitari per Magalí Sare, no hauria de passar de cap manera inadvertit. La cantant de Bellatera, exintegrant del Quartet Mèlt –amb els quals, l’any 2015, va guanyar la tercera edició del concurs de TV3 Oh happy day–, vocalista del disc Estómac de Clara Peya i autora, amb el manacorí Sebastià Gris, primer, i el cassanenc Manel Fortià, després, de dos treballs en format duo que encara respiren en directe, agrupa a Esponja setze temes que tornen a mostrar la capacitat de la cantant per jugar amb mil i un estils. Després d’haver-lo presentat el maig en ciutats com Girona, Barcelona i Madrid, Sare es retrobarà amb les cançons d’ Esponja el 3 de setembre al Posidònia Fest de Mataró.

‘Esponja’, després de ‘Cançons d’amor i dimonis’, és el segon disc que publica amb el seu nom i prou. Quines intencions tenia?
Quan em vaig posar a fer el disc no en tenia cap ni una, de fet. Una poeta amiga meva, la Sonia Moya, un dia, em va donar un consell: escriu i, després, en tot cas, ja trobaràs el fil des d’on poder estirar. Feia quatre o cinc anys que escrivia, ja que això sempre ha tingut en mi una funció terapèutica, i tot plegat va agafar una mica la forma de diari personal. Totes les cançons, per exemple, són en primera persona i hi ha, també, molts viatges a la infantesa, a l’adolescència... a les etapes de la vida en què he estat més vulnerable i que m’han marcat un abans i un després. Tinc dos nebots petits, d’altra banda, que m’han fet viatjar als temps a quan jo era petita. I, en adonar-me que això era un tema recurrent al disc, em va venir la imatge d’una esponja, que és el que som, de fet, quan som petits.
“Els nens són una esponja”, sol dir-se.
Es una imatge bonica, sí, perquè les esponges absorbeixen tot el que poden i, quan no poden més, ho buiden. La meva mare, amb qui vaig tenir força converses sobre els temps en què ella era petita, un cop ja tenia el disc, em va dir que el meu psicòleg, de fet, ja li insistia, que jo era una “esponja”, així que tot va acabar quadrant [riu].
Què hi ha trobat, en aquests viatges a la infantesa i l’adolescència?
En aquest disc hi ha molt sentit de l’humor, per exemple. M’agrada fer servir dobles sentits, jocs de paraules, jugar a l’absurd… i, d’alguna manera, he retrobat aquesta essència. Crec que molts som així, de petits, però, de mica en mica, a mesura que ens fem grans, ens anem apagant. Hi ha això, sobretot, i també molta reconciliació. Acabo de fer trenta anys i, tot i que mai havia donat cap importància a l’edat o els números rodons, tinc la sensació que estic en un moment de mirar enrere, a la vegada que tinc també unes ganes boges de menjar-me el món!
Ha de ser emocionalment esgotador, cantar totes les cançons en primera persona.
Absolutament! Però disfressar-me és una cosa que no m’acaba de sortir gaire bé, crec. M’agrada cantar música d’altra gent, però soc incapaç d’amagar-me quan escric cançons. A l’estudi, certament, vaig tenir molts dubtes de si tot plegat no era molt cru i, fins i tot, generaria incomoditats, però hi ha un moment en què si no et treus del damunt dubtes com aquests, el discos no acabarien sortint mai! Al capdavall, però, el que em passa no crec que sigui gaire diferent al que li passa a la gent de la meva edat i classe social...
Després d’un bon temps alternant català i anglès, ara s’atreveix amb el castellà, amb ajuda de Las Migas, i el portuguès, cantant versos de Fernando Pessoa amb Salvador Sobral.
M’ho passo molt bé cantant en qualsevol idioma, ja que cadascun té la seva pròpia música i poesia. Fa uns dies vam actuar amb en Manel Fortià a Eslovàquia i vaig voler aprendre una cançó en eslovac. M’emociona saber no només què diu sinó descobrir, en certa manera, una nova musicalitat.
Mai es deu haver parlat tant de Magalí Sare com quan, fa poc més d’un any, va cantar aquella polèmica adaptació ‘feminista’d’‘Els segadors’ en la presa de possessió de Pere Aragonès. Es va sentir molt aclaparada?
Va ser un orgull molt gran. Que em proposessin cantar l’himne, que em permetessin fer-ho amb l’estil que jo volgués i amb el músic que jo triés, que pogués fer l’estrofa del mig en femení... Sento que va ser històric i em fa il·lusió haver-hi estat present! Llavors, és clar, hi ha tot això dels haters, que ja ho havia experimentat una mica a Oh happy day però que aquí va ser molt gros i desproporcionat. Ma mare, pobra, deia que no podia engegar la tele perquè no es parlava de res més. Com si no hi hagués coses més importants, a la vida! Som un país petit i quan hi passen coses sucoses suposo que se’n vol treure tot el suc, però al capdavall jo vaig estar contenta i vaig constatar que els haters, al cap i a la fi, no saben ni volen saber ni qui ets, ni d’on vens, ni què fas, ni per què ho fas. Això de criticar des de l’anonimat de les xarxes és molt propi de la soledat en els temps que vivim...


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.