Quan l’infern eclipsa el paradís

El cinema d’Albert Serra sempre ha parlat dels mites. La majoria provenien de la literatura i alguns de la religió, però tots els mites filmats partien d’una figura humana i tots mantenien la seva dignitat, fins i tot hi havia un clar humanisme en la seva observació. Pacifiction també parla d’un mite però molt més genèric, més abstracte, el mite del paradís perdut. Tot té a veure amb aquell paradís terrestre del qual Déu va expulsar les criatures. Un paradís que alguns romàntics no han parat de buscar, fins a anar als confins del món per trobar-lo. Serra també ha anat als confins, a l’illa de Tahití, de la Polinèsia, però en lloc de trobar-lo, cuidar-lo i mimar-lo, no fa res més que desmitificar-lo per destruir-lo. El gest resulta extremament perillós perquè la mort del paradís implica l’emergència de l’infern, acompanyat de les tenebres. El vell humanisme dels mites obre les portes a un cert nihilisme.

El camí que condueix Serra cap a la destrucció del paradís passa per diverses fases. La primera no és altra que mostrar la impotència de la política per resoldre els problemes i ordenar la societat. “La política és com una discoteca”, afirma el personatge De Roller, alt comissariat de l’Estat francès a la Polinèsia. El diplomàtic ho diu quan veu que la seva funció no és altra que la de solucionar algun nyap, fer falses promeses i assumir que és un titella del poder de l’Estat. De Roller posa de manifest la seva impotència després de veure com un misteriós vaixell carregat de prostitutes avança cap a un pretès submarí nuclear. El prefecte de l’Estat intueix que alguna cosa terrible està a punt de passar, però no pot fer res per aturar-ho. La imatge del submarí que acull les meuques és l’element narratiu fonamental d’una intriga que desafia les lleis de la versemblança. Serra parteix d’un despropòsit i utilitza el seu humor àcid per crear una trama que atrapa, sedueix i inquieta. Al final, l’absurd desemboca cap a una estranya poètica d’on sorgeix, com al final d’Història de la meva mort, una certa visió del mal. El mèrit de la proposta rau en el fet que a partir d’una visió apocalíptica del cor de les tenebres acaba expressant moltes coses sobre els mals del món. Pacifiction acaba convertint-se en una crònica lúcida del nostre temps, un temps en el qual han desaparegut tots els paradisos perduts.

Serra embolcalla Pacifiction d’una certa claredat narrativa, juga amb possibles històries que no es concreten mai, filma un seguit de llargs soliloquis d’un polític abstret i capta la força extrema d’una natura tan misteriosa que darrere cada imatge sembla com si el paisatge fos l’amagatall dels vells déus, aquells que corrien per l’illa quan aquesta era el paradís. La força de les imatges de Pacifiction no només mostra la impotència de la política, sinó que també qüestiona totes les normes i lleis que han embolcallat el cinema actual. Des dels confins tot pot ser vist d’una altra manera, més complexa, més enigmàtica.