Volar ras o massa alt

Amb les seves dues primeres pel·lícules com a director, Fernando Franco, excel·lent muntador, va explorar el cinema com un lloc de sofriment per als personatges i també per als espectadors d’una manera volgudament sòbria: A La herida (2013), Marián Alvárez interpreta una noia amb trastorn de personalitat i, a Morir (2017), la mateixa actriu encarna una dona amb una malaltia terminal. Presentada ahir a competició oficial al festival de Sant Sebastià, La consagración de la primavera (que, certament, remet a la cèlebre obra de Stravinski) aborda la situació (i, sobretot, les necessitats sexuals) d’un jove afectat per una paràlisi cerebral. Tanmateix, de manera inesperada, Fernando Franco juga amb una certa comicitat convertint el personatge en un graciós que fa bromes, com ara sobre ell mateix: tal com fa el seu intèrpret, Telmo Irureta, en monòlegs teatrals. La protagonista, però, és una jove, provinent d’una família conservadora de Manacor i resident en un col·legi major religiós, que comença els estudis de química a Madrid i ho aprofita per descobrir-se vivint experiències desconegudes, sigui fer un contacte per Tinder, emborratxar-se amb les companyes del col·legi major o oferir-se com a assistent sexual del personatge amb paràlisi cerebral.

Interpretada sense gaires registres per Valèria Sorolla, la protagonista sembla fer les coses d’una manera tan desmenjada com capriciosa a conveniència del guió, que vol ser valent en mostrar sense prejudicis la relació que s’estableix entre ella i el noi amb paràlisi cerebral. Allò que passa és que és molt possible que allò que faci o digui resulti poc interessant. La consagración de la primavera, arrapada al seu “tema” sociològic i amb uns diàlegs que causen perplexitat, vola arran de terra a nivell cinematogràfic. Tanmateix, a vegades també pot intentar-se volar massa alt amb uns resultats esteticistes en relació amb la realitat abordada. Pot ser el cas d’una altra pel·lícula presentada ahir a concurs, Los reyes del mundo, de la colombiana Laura Mora. Els seus protagonistes són uns olvidados (per esmentar generosament el títol del cèlebre film de Buñuel rodat a Mèxic) del món: uns nois que fugen de la ciutat violenta a la recerca d’un lloc al camp on poder viure: la casa i la terra d’una àvia que van ser expropiades pels paramilitars. És un viatge físic, que vol parlar de la realitat dels marginats sense realisme, de manera que adquireix un caràcter simbòlic, però amb un missatge evident: hi ha qui no té lloc en aquest món. El problema és que Mora vol exhibir potència visual per sobre dels personatges: d’aquí l’esteticisme sobre la misèria barrejat amb una certa sordidesa.