Cultura

Mirador

Fragments d’una estrella mutant

El documental musical travessa un curiós procés de reinvenció i transformació dins dels seus límits. La fórmula clàssica del gènere ha consistit habitualment a convertir la pel·lícula en un biopic puntuat amb una sèrie d’entrevistes a persones properes adornat amb múltiples imatges d’arxiu. Moonage Daydream trenca amb el model per crear un monument per al culte a la religió Bowie. No estem davant d’una biografia del cantant –ens assabentem que va néixer a Brixton un dia del 1947 a mitja pel·lícula–, ni tampoc davant d’un documental d’entrevistes. L’única veu que sentim és la del mateix Bowie, que, a partir de múltiples intervencions, no ens explica la seva vida, sinó que reflexiona sobre la seva existència i proposa una visió mística del món. Brett Morgen concep Moonage Daydream com un llarguíssim videoclip immersiu de més de dues hores. L’espectador penetra en un univers que va més enllà del mite del pop per parlar d’un artista mutimediàtic que va voler experimentar amb diversos llenguatges sent cantant i actor; músic i creador dins el món del disseny; transformista i investigador al voltant de noves polítiques de gènere. No estem lluny del discurs que va marcar l’exposició Bowie is inside que es va inaugurar al Victoria & Albert Museum de Londres el 2017, arribant a reunir un milió i mig de visitants arreu del món. Si aquella exposició es caracteritzava per mostrar més de tres-cents documents inèdits sobre el cantant, la pel·lícula de Bertt Morgen també n’assumeix el mateix repte. Morgen enlluerna mitjançant un muntatge aclaparador de material d’arxiu amb actuacions en directe, vídeos experimentals, pintures, assaigs de concerts i emissions televisives.

Brett Morgen no és un documentalista clàssic. El 2007 va realitzar la mítica Chicago 10, on va explorar l’ús de la tècnica d’animació dins del documental, i el 2015 va ser el responsable de Kurt Cobain: Montage of Heck (2015), on va mostrar l’altra cara del líder de Nirvana. El fil conductor de Moonage Daydream són els múltiples intents per capturar alguna cosa de la identitat esquiva del cantant. La pel·lícula arrenca amb un concert de la gira Ziggy Stardust. En aquest, Bowie és definit com un androgin o com un robot. Va ser en aquesta gira quan Bowie va cantar Moonage Daydream. En la lletra de la cançó es defineix com un cocodril, un papa i una mama protectors per acabar afirmant que no és res més que “una maleïda gossa del rock and roll”. Bowie és vist com un misteri, i la seva vida és la d’algú que no va poder suportar la possibilitat de no trobar sentit a cada dia de la seva existència. Els arxius més sorprenents sobre el cantant conviuen amb reflexos d’un temps, amb clàssics del cinema mut, amb imatges de publicitat i fragments d’alguns dels seus clips més famosos. El que és més prodigiós es produeix quan passem del videoclip al concert i veiem Bowie entonant, per exemple, Heroes, enmig de mil imatges, i després enllacen amb la seva versió en directe. La fragmentació no és només per a Brett Morgen una qüestió d’estil, és un gest essencial per atrapar alguna cosa d’una identitat mutant i polièdrica que un temps després de la seva mort continua fascinant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

On eres, Mey Rahola?

BARCELONA
Sopa de Cabra
GRUP DE MÚSICA

“Venir a Barcelona, al començament, era com un malson”

BARCELONA

Filmin aposta per produir

Barcelona

La Simfònica de Cobla i Corda canta des del cor

girona

Actes previs a l’Any Domènech Montaner

Barcelona

Tarta Relena: “Ens agrada el límit entre el profà i el sagrat”

girona

El nou festival L’Incívic neix demà al Centre Cívic de Porqueres

porqueres

Mor Hans Magnus Enzensberger, un alemany lúcid

barcelona

La presencià catalana, una constant a Mèxic

Barcelona