Coses de la història

En una arrencada de temporades musicals a Barcelona que recordarem per la seva aposta, a cavall guanyador, amb simfonies de Gustav Mahler (1860-1911), dilluns va tocar el torn de l’inici del cicle Palau 100 amb l’Orquestra Filharmònica de La Scala sota la conducció estel·lar de Riccardo Chailly. Possiblement, dels tres Mahler escoltats darrerament a Barcelona el Mahler de dilluns va ser el que recordarem durant més temps, a causa de la interpretació històrica d’una Simfonia núm.1 “Tità” que va colpir i nafrar al respectable, en especial en els seus tercer i quart moviments. Malgrat saber que l’orquestra milanesa és, per sobre de tot, una orquestra de fos d’òpera, quan al seu capdavant hi ha una institució com Riccardo Chailly, una curiosa batuta que va iniciar-se com a director d’òpera i va anar eixamplant progressivament els territoris musicals fins a convertir les seves lectures de Mahler, Bruckner o Xostakòvitx en autèntiques referències, els resultats ja no són els d’una mera orquestra de fos, sinó que cotitzen al nivell de les més grans orquestres europees. No van fer-hi res alguns desajustaments o imprecisions puntuals perquè la lliçó va ser clara. Mahler ha d’impactar i el públic ha de sortir diferent a com ha entrat a la sala de concerts. I això és el que va passar, senzillament, dilluns. Amb un programa perfectament travat i cohesionat que permetia escoltar les dues primeres simfonies de Beethoven i Mahler, en un recorregut musical que abarcava de l’any 1800 al 1889, anys de les estrenes de les simfonies, el concert va ser una veritable lliçó del que ha de ser una interpretació de Mahler de les de veritat. Va ser el gran i tan poc recordat Felip Pedrell (1841-1922) qui va augurar l’èxit del simfonisme mahlerià en el futur. El futur ja és aquí i de qui no ens enrecordem ara és, precisament, de Pedrell. Coses de la història.