Cultura

David Verdaguer

Actor

“El rei Gaspar és anodí, no té l’amor dels nens”

Els Reis és el petit comerç català, la tradició que es perd, i el Pare Noel és la gran multinacional

Teatre (La importància de ser Frank, L’hostalera, Començar...), televisió (Tabús) o cinema (Estiu 1993, Els dies que vindran, Uno para todos...). David Verdaguer (Girona, 1983) deixa petjada per allà on passa. Ara interpreta el rei Gaspar a Reyes contra Santa i no és un repte fàcil: l’ha de fer atractiu per al públic i, encara més responsabilitat, per a la seva filla de cinc anys. Diu que és el rei més anodí, el que rep menys cartes dels nens, però espera canviar-ho. Karra Elejade és Melcior, Matías Janick és Baltasar i el mexicà Andrés Almeida fa de Pare Noel en aquesta comèdia familiar que s’estrena avui.

És de Reis, Pare Noel o Tió?
Soc de Reis i de fer cagar el Tió, de tota la vida. I a casa meva, amb la meva filla, fem cagar el Tió i venen els Reis. No ha entrat el Pare Noel. Aquest any no he pogut evitar que entrés Halloween, i em fa molta pena. Per a la meva filla és com un segon carnaval i està molt guapa, vestida de bruixa. De panellets sí que n’hi ha, però ens colonitzen la cultura.
Li preocupa aquesta colonització, encara que sigui amb una festa tan maca com Halloween?
Sí, la celebració dels morts és bonica. Em preocupa més que la màgia es perdi abans. Em fa molta pena que això dels Reis d’Orient duri tan poc ara. Jo em dedico a explicar mentides, i em sembla molt bonic, per a la capacitat neuronal dels nens, aquesta mena de realisme màgic que els inculques de petits. La meva filla té cinc anys i no l’he vista mai tan excitada com a la nit de Reis, com si hagués pres vuit cafès. Penso que cada any pot ser l’últim i és una cosa que m’aterreix, perquè jo vaig trigar molt. Fins als nou o deu anys no vaig saber res. No estic d’acord amb els que diuen que no hem de mentir als nens. Les mentides amb fantasia que potencien la seva imaginació i el realisme màgic han de perdurar. Això és el que em preocupa.
Diu que són mentides que tenen a veure amb la seva feina?
Sí, mentir és la meva feina, si cola. De vegades no cola. Quan et surt bé, és fantàstic.
Recorda com va reaccionar quan va saber qui eren els Reis d’Orient?
Vaig reaccionar malament. Tenia nou anys i crec que faltava una setmana o dues per Reis. Suposo que com a nen ho intueixes, però vols seguir allargant-ho tant com puguis. M’ho va dir una amiga de classe i em va caure molt malament. Ho vaig dir a la meva mare i em va dir que sí, que era veritat, però que la màgia existia, i jo li ho agraeixo molt. Segueixo pensant que la màgia existeix. A una amiga li varen dir que els Reis no podien ser els pares, perquè són dos i els Reis, tres, i en veure que no quadrava, va seguir creient-hi un any més.
Què va pensar quan li varen proposar fer de rei Gaspar?
Fa molta por, penses que no es pot fer: persecucions, camells, màgia... Està molt bé, però fa falta molt de pressupost per fer-ho. I sí que n’hi ha hagut. Em feia molta por que la pel·lícula quedés pobre, i no hi ha quedat gens. Els vestits són bons i pesen, no és roba de carnaval. Em va posar molt content que em cridessin per fer de rei. I que em proposessin fer de rei Gaspar... Fins i tot en una pel·lícula de fantasia i d’aventures em proposen el personatge trist. Sempre em toca el paper de català trist. Es veu que els clavo molt bé. Faig de pobre home, del rei que no té fans. Espero que després d’aquesta pel·lícula els nens escriguin més a Gaspar, que mai va ser el meu rei preferit, van ser el blanc i el negre. Ara toca que Gaspar cobri protagonisme.
Els Reis que venen d’Orient donen peu a establir paral·lelismes amb conceptes molt actuals: diversitat, immigració, fronteres... Són moderns?
Sí, en aquest sentit són molt moderns. El que és bonic d’aquesta pel·lícula és que els Reis serien com el petit comerç català, una cosa petita, de tradició, que s’està perdent, i el Pare Noel és com una gran multinacional que ve a arrasar-ho tot, amb molt més poder mediàtic. Però se n’adonen que poden anar de la mà, perquè tenen un mateix objectiu i fan un front comú. La pel·lícula té un missatge per als nens que si al mal se l’alimenta, es fa més gran, però si intentes ser bona persona i treballar junts per a un bé comú, es pot reduir el mal i fer-lo petit. Al final hi surt un monstre que fa molta por, el Krampus, i he tingut la sort de posar-li la veu. Ve de la mitologia de l’Europa de l’Est, una espècie de Pare Noel Malvat. Existeix!
A part de la màgia, la pel·lícula també defensa la solidaritat...
Exacte, i l’amistat! No la competència, perquè quan t’enfades sempre hi ha algú més fort, més dolent i amb més poder que intenta enfonsar-te la paradeta. També hi ha una altra cosa molt bonica: el Nadal no és dels Reis, ni del Pare Noel, ni del Tió o de l’Olentzero basc; el Nadal és dels nens. Com el futur és dels nens. És una cosa que no l’entenen, les multinacionals, els que provoquen el canvi climàtic: el futur no és seu, és dels nens.
Es mou entre la realitat i la fantasia i ha de fer creure una història d’amor. Ha estat un dels seus papers més difícils?
No, és fer-ho tot com si fos veritat. De vegades és més fàcil fer una pel·lícula en què tu i jo ens prenem un cafè i discutim, que una en què has de lluitar contra un monstre que no veus, tens un fons verd que serà la ciutat dels Reis Mags, però no el veus mai...
Quin era el seu rei preferit, dels tres?
Fins als quatre o cinc anys era del blanc i després em vaig passar al negre. Ho recordo perfectament. De petit vaig veure les ombres dels Reis avançant pel passadís. Evidentment no ho vaig veure, però tenia una il·lusió pels Reis increïble, i molta imaginació. Ara amb la meva filla puc tornar a fer aquest engany preciós i és molt divertit.
Gaspar és el rei menys estimat pels nens?
Sens dubte! Ho he preguntat a tothom i ningú m’ha dit que Gaspar sigui el seu preferit. És el del mig del blanc i el negre, el més anodí. De vegades és moreno, d’altres pèl-roig o ros. És el menys preferit; espero que amb aquesta pel·lícula canviï. La cosa bonica de Gaspar és que, com que no té l’amor dels nens, el busca fora. Té una crisi existencial a la pel·lícula. No sap si seguir fent aquesta feina que fa més de dos mil anys que fa i no se li valora prou. S’enamora d’una mortal i dubta d’engegar-ho tot a rodar, que siguin dos Reis Mags i no tres. La barba és meva, això és important! La meva filla trobava que postissa millor que no, que es desenganxaria.
Com ho farà perquè la seva filla no descobreixi el secret?
Amb la meva filla molt bé, m’ha ajudat a preparar el paper. Ella sap que faig de Gaspar. Li dic que estic molt nerviós perquè he de fer aquest paper de Gaspar i no puc parlar amb ell ni documentar-me. Em va dir que em tregués les ulleres, que em deixés la barba més llarga i me la tenyís una mica, els cabells més llargs... Està encantada que pugui fer de Rei Mag! Jo estic molt nerviós. A la carta li demano que em perdoni si no faig bé el seu paper.
Aquesta dicotomia entre el món màgic i el real recorda l’univers del Harry Potter.
Sí, és una de les referències que ens va donar el director, Paco Caballero. I també les pel·lícules dels anys vuitanta, en què els nens s’ho passen bé però també passen una mica de por. Recordo mirant Els Goonies, Els Gremlins o Jumanji, que són d’aventures, però hi ha alguna cosa que espanta.
Que els Reis siguin coneguts per tothom fa més difícil aquests papers?
No, a la pel·lícula es resol molt bé. Tenim molt clar l’imaginari col·lectiu del que són els Reis Mags i el Pare Noel, però no tenim una idea evident de com són. Sabem que el blanc és el gran, el ros és de mitjana edat i el negre és més jove. Som superherois! Som els Avengers, una gent amb superpoders, que són limitats, perquè només els tenim al món màgic i el dia de Reis.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.