Cultura

opinió

La quadratura del cercle kennedyà

Com que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) va debutar en la literatura amb Cercles d’infinites combinacions (1990), en la presentació del seu últim llibre, Kennedyana, dimarts a l’Auditori de la Mercè de Girona, hi va planar, a més de la tristesa de la seva absència, una certa fascinació per la quadratura del cercle i les complicitats numèriques. El llibreter Guillem Terribas, reprenent el joc de coincidències diabòliques llançada per Neus Chordà a les xarxes al voltant de l’edat de l’escriptor i els anys que feia de l’assassinat de Kennedy, va afegir-hi el caprici artístic pel qual tant Vicenç Pagès com Xavier Folch (el seu primer editor) i ell mateix havien nascut un 14 de desembre, que va propiciar una d’aquelles camaraderies insensates que regalen els astres i uns quants dinars del feliç trio de desembrins. Vicenç Pagès, que tothom comença a estar d’acord que és “un dels autors més influents de les últimes dècades”, com va afirmar Ernest Folch, fill del Folch gran i el seu últim editor, sentia debilitat pels números, les amistats que afavoreixen i les correspondències que il·luminen. Tot Kennedyana està ordit amb malabarismes d’aquesta classe que passarien per un mer entreteniment de sobretaula si no fos que, com va assenyalar de manera tan pertinent Antoni Puigverd, no servissin per elaborar un assaig perfectament argumentat sobre el món contemporani, i el triomf de la postveritat, les fake news i les teories conspiratives, a partir de la família Kennedy, la “primera icona transversal” de la història, que podies trobar tant al revister del dentista com a les serigrafies d’Andy Warhol.

La cultura pop era una altra de les debilitats de Vicenç Pagès, com el cinema o la música, però cap no devia sorprendre tant els qui el coneixien menys com la seva passió per l’aikido, “la més elegant i espiritual de les arts marcials”, com va remarcar Jordi Dausà, un dels pocs escriptors que hauria pogut mesurar-s’hi literalment en un combat cos a cos que hauria estat tan mític com el d’Arthur Cravan i Jack Johnson, excepte que militaven en lligues diferents: “M’havia convidat més d’un cop a a anar-me a exercitar amb ell a la platja de l’Estartit, a la sortida del sol, però jo soc d’una línia salvatge, i l’aikido, al capdavall, significa també meditació en moviment”, va explicar Dausà, que va extreure de les arts marcials un elogi de l’estil: “Si l’aikido construeix frases subordinades, la boxa viu en l’oració simple.” El més extraordinari és que Vicenç Pagès escrivia les subordinades amb la mateixa naturalitat de les frases senzilles, cosa que va deixar estupefacte el corrector de Kennedyana, Ricard Fité, que va trucar a Ernest Folch, quan ja portava revisades cinquanta pàgines, per informar-lo que era la primera vegada a la vida que no havia trobat “ni una sola coma que convingués corregir”. La desena d’amics que van llegir fragments del llibre durant la presentació, la majoria vinculats a l’Aula d’Escriptura de Girona que ell dirigia, poden donar fe de com llisquen de bé les paraules de Vicenç Pagès, amb aquell català que Puigverd havia definit d’“impecable i meravellosament net”, que era l’expressió, no ben bé contradictòria, d’un autor “perfectament arrelat a la tradició i alhora enormement cosmopolita”. Mar Bosch, que va confessar la seva debilitat pels finals circulars, entendrà que aquesta crònica conclogui amb un epíleg numèric: el meu pare va morir també un 14 de desembre, i un altre de feliç: la trama perfecta és que Vicenç Pagès no s’acaba mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.