Cultura

Molta realitat i bona ficció

Dolores Redondo inicia un nou projecte literari amb la novel·la ‘Esperant el diluvi’, ambientada el 1983

“M’entre escric no penso en la promoció ni en els lectors; haig de ser lliure”
“Aquesta és la feina del novel·lista, fer una ficció partint de tot de fets reals”

“La història és la meva musa. Reescriure la història segons els meus propis requisits és la meva feina com a novel·lista. Jo distorsiono, reviso, reimagino i saquejo la història, i la torno a recompondre com una pintura a gran escala.” Aquestes paraules són del novel·lista nord-americà James Ellroy, però Dolores Redondo se les fa del tot seves i les posa de citació a la seva nova novel·la, Esperant el diluvi (l’original castellà a Destino i en traducció catalana de Núria Parés a Columna). Està bé aixoplugar-se sota paraigües tan sòlids, encara que sigui una autora de tempestes, com afirma.

Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969) és l’autora de la Trilogia de Baztan, un fenomen literari internacional. Els tres títols que la formen, El guardià invisible, El llegat dels ossos i Ofrena a la tempesta, han arribat a tres milions de lectors i, entre el 2017 i el 2020, es van estrenar les adaptacions cinematogràfiques. A la trilogia la va seguir Et donaré tot això (premi Planeta 2016), la novel·la planetària més venuda de les últimes edicions. El 2019, va publicar La cara nord del cor i va tornar a l’univers del Baztan. L’adaptació d’aquesta novel·la a sèrie de televisió s’està fent al totpoderós Hollywood. En total, les obres de Redondo s’han traduït fins a 38 idiomes.

Escriu des de l’adolescència, però es va formar en l’hostaleria i va treballar de cuinera. Torn de sopars. Quan plegava a les dues de la matinada i anava a casa, no podia escriure perquè tenia una màquina d’escriure elèctrica “que sonava com una metralladora i despertava els veïns”, es lamenta.

És una narradora vocacional. “Als 14 anys, ja escrivia. Abans, havia escrit cosetes breus, perquè soc una narradora oral. En ser la gran de cinc germans, explicava contes als dos germans més petits, amb qui em porto 10 i 12 anys; sobretot eren versions de contes dels germans Grimm i d’Andersen, actualitzats. Explicar històries, m’encanta”, assegura.

Diu que a la vida només hi ha amor i por. D’amor no sabem com va, fa l’efecte que bé, però, i de por? Què se sent surfejant damunt la gegantina onada de l’èxit i la fama?

“M’agrada el símil de surfejar, perquè no hi ha cresta, no hi ha cim, és tot el temps estar escalant. Sempre has de pensar a continuar –assegura Redondo–. Em genera molta pressió perquè el camí fet no serveix de res; comences de zero amb cada novel·la. Sí que tinc milers de lectors esperant-me, uns lectors fidels que fan que així que surt una obra meva estigui al número 1 de vendes, fins i tot en català, i no esperen crítiques ni res, van a comprar-la amb fe cega, i això és el que em provoca vertigen i el que m’imposa una responsabilitat”, confessa l’autora.

“Mentre escric no penso en la promoció ni en els lectors, ni en si s’adaptarà al cinema. Per això faig aquestes trames que, després, costen molt d’adaptar, perquè haig de ser lliure mentre estic escrivint.” Una llibertat que passa per fases d’angoixa, tot i que sigui puntual. “Els dies previs que arribi a les llibreries, ni dormo, només vull que passi tot per treure’m la pressió que em provoca el desig de pensar «que els agradi, si us plau, que els agradi».”

Esperant el diluvi narra com, a principi dels anys vuitanta, l’investigador de policia escocès Noah Scott Sherrington aconsegueix arribar fins a l’assassí en sèrie John Bíblia, però un problema de cor a l’últim moment li impedeix detenir-lo. Tot i el seu estat de salut fràgil –fragilitat que és un dels temes de l’obra– i contra els consells mèdics i la negativa dels seus superiors perquè continuï la persecució de l’assassí, el policia no pot deixar de banda un pressentiment que el durà fins al Bilbao del 1983, just uns quants dies abans de les tràgiques inundacions que hi va haver. Inundacions reals i assassí real, d’aquí la citació inicial d’Ellroy a la novel·la. “Retrato el Bilbao real de l’època, amb els temes polítics, econòmics i socials que es vivien, la guerra de les banderes, el primer any que sortia la policia autonòmica al carrer, el consum d’heroïna, la música tan potent que sonava...”

“Aquesta és la feina del novel·lista, fer una ficció partint de tot de fets reals que tens a tocar, i els escriptors tenim la sort que tothom, grans especialistes inclosos, t’obre les portes quan vas a documentar-te. Mhe documentat moltíssim per a aquesta novel·la, però també n’he gaudit moltíssim.”

La novel·la la van posar en marxa, es podria dir que alhora, el tema de les inundacions de Bilbao i descobrir John Bíblia. Fa uns 15 anys, va llegir la novel·la Black & blue, d’Ian Rankin, en què surt un assassí que imita John Bíblia, i això la va posar sobre la pista del personatge real. “Era un home molt jove i se li atribueixen, tot i que en podrien ser més, els assassinats de tres noies que va conèixer en una mateixa discoteca en nits diferents. Les van trobar violades i estrangulades. Aleshores, no es va donar importància al fet que tenien la menstruació.”

Els diaris en van parlar i es va generar una lògica paranoia, tot i que ja no hi va haver més assassinats atribuïbles a ell. Redondo té una teoria, però. “Els assassins en sèrie mai no s’aturen, així que quan va desaparèixer va ser perquè: va morir, que sembla improbable en ser jove, perquè va entrar a la presó per algun altre delicte, que tampoc sembla que fos el cas, o perquè va marxar del país, i Escòcia i Bilbao sempre han tingut una bona connexió per mar.

I això últim no ho diu per dir. “Estic molt acostumada al món del mar perquè els homes de la meva família són mariners, el meu pare mateix, i em vaig criar al costat del port de Pasaia, al País Basc. La manera de moure’s en un vaixell la conec des de petita i sé que era fàcil, i potser encara ho és, traslladar-se de manera discreta d’un port a l’altre.”

Entre els molts temes que apareixen a l’obra, la música té una paper important. “M’agrada tota la música, la d’ara també, i de petita escoltava la música dels meus pares. L’estiu del 1983, vaig anar de vacances a Galícia amb la família del germà petit del meu pare, vaig anar a concerts i festes i vaig escoltar molta música que em vaig fer meva. Vaig tornar a casa amb els meus primers dos discos, que encara conservo, un de David Bowie i l’altre de Tino Casal.”

Aquesta obra inicia una nova trilogia? “És difícil d’explicar, perquè no és una trilogia, ni una nissaga. Encara no li podem posar nom perquè és un projecte literari a què vull dur els meus lectors com si fos una festa sorpresa i, si ho explico, ja no hi haurà sorpresa.” En tot cas, hi haurà una continuïtat, però no a la manera tradicional.

Com a curiositat final, Redondo comenta que el cognom del protagonista no és casual: homenatja Charles Scott Sherrington (Londres, 1857-1952), que va rebre el Nobel de medicina per haver descobert les connexions del còrtex cerebral. “Les neurones estableixen connexions que ens porten al pensament deductiu, una cosa que tots podem fer, per a la qual uns pocs estan especialment dotats i que es pot entrenar. Quan es va saber, novel·listes de l’època ho van aprofitar en els seus personatges, com ara Agatha Christie i Arthur Conan Doyle”, i ella també, amb el seu protagonista actual i amb la idolatrada Amaia Salazar.

Dolores Redondo té fam de saber, d’investigar, de documentar-se sobre una varietat eclèctica de temes. A més, té una memòria privilegiada que, sumada al talent per construir trames addictives i a prendre’s seriosament això d’escriure, li faciliten continuar surfejant damunt les tempestes del nord, sempre del nord.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.