Una coreografia terapèutica
La coreògrafa Cristiana Morganti, ballarina de Pina Bausch, dansa amb tragicomèdia la mort dels pares
La ballarina admet que als ballarins els costa burlar-se dels defectes de l’estètica del cos
Cristiana Morganti va descobrir la coreògrafa Pina Bausch a Roma el 1985, amb un peça en què hi havia intèrprets de cossos molt diferents. Vuit anys després, s’integrava a la companyia i Pina la impulsava a treure la seva vena actoral, que desconeixia. Ja no se’n va apartar mai més. Morganti defineix Behind the light (dilluns, 20 h, Teatre de Salt) com una coreografia terapèutica, perquè la dedica a la seva mare. Filla única, ha vist com en l’últim any i mig han mort els seus pares i admet que encara no ha superat el dol: “No he arribat a la fase del record.”
La ballarina ja va representar, el 2018, Moving with Pina en el Temporada Alta. Era un homenatge a la seva coreògrafa de referència. Ara, manté el seu humor (que és una marca pròpia, però que li surt espontàniament, sense forçar-ho). Arran del Moving with Pina (que defineix com un alliberament de l’univers de la coreògrafa), li van començar a sorgir encàrrecs per a companyies en què ella ja no pujava a l’escenari, i que es van aturar en sec pel confiament de la pandèmia. Va tornar a l’estudi i va marcar-se el repte de ballar amb elegància: quan es veia a les gravacions, s’adonava que la imatge era tragicòmica i va optar per sortir del seu pou emocional en clau lleugera, des de l’humor. Admet que –acaba d’estrenar, a l’octubre a Itàlia– encara ha d’entendre com és aquesta criatura: “No em sé prendre seriosament l’escenari”, diu múrria, a punt de celebrar els 50 anys d’edat. Aquest és, potser, l’últim solo que pugui ballar (“el proper el faré asseguda en una cadira”, especula). Però és una ironia, perquè ha comprovat que el cos resisteix bé un espectacle de 70 minuts, a falta de moviments virtuosos i acrobàtics: “Espero que es valori la qualitat del moviment. Ara és una manera de ballar conscient, fluïda, dolça.”
Morganti s’explica a l’escena. Volia ser elegant com ho era la seva mare. Per això es posa un top i unes arracades de la mare. De fet, va acceptar la proximitat de la mort amb una visió pragmàtica i irònica, un atribut que la ballarina sent haver heretat de la seva mare. Ballar Behind the light la reconforta: “M’ajuda a superar la pèrdua.”
La coreògrafa no descarta anar alternant la feina de ballarina amb la de dirigir altres companyies. Però li és més complicat incloure-hi dosi d’humor perquè “el ballarí viu del seu cos, de la seva estètica, i no li és fàcil ensenyar el que és el seu defecte, mostrar-se fràgil”. Sí que li surt amb més facilitat quan balla ella. En part, apel·la al fet que al món, a banda de la visió poètica i tràgica, també hi ha humor i sentit del ridícul. De fet, recorda, a les sales d’assaig amb Pina Bausch reia molt. Ho expressa amb una mesurada tendresa, com quan només tenia 10 anys i feia puntes de ballet i, tot i que per fora expressava il·lusió per aquest repte, per dins li semblava ridícul.
