Cultura

La crònica

Capvespre de convidats

El Temporada Alta 2022 arriba als darrers azimuts, i una de les últimes cites musicals va transcórrer el diumenge 4 de desembre, a l’hora del capvespre, al Teatre Municipal: era el concert d’una jove estrella ascendent, la cantant i trombonista Rita Payés, que va entretenir, fascinar i convèncer l’audiència heterogènia i intergeneracional que omplia la sala.

Nascuda a Vilassar de Mar, en una família de músics, va ser llençada pel mestre Joan Chamorro, amb qui va publicar dos discos d’estàndards, seguint per tant les petjades d’Andrea Motis. Però aviat Rita va començar a diversificar el seu repertori, incorrent pel folk indie amb el seu company Pol Batlle, i gravant amb la mare, Elisabeth Roma, un parell d’àlbums que viatgen per la cançó iberoamericana, amb certa predilecció pel Brasil del xorinyo i la bossa nova. Aquesta versatilitat es va reflectir en el concert, en què l’artista maresmenca, a part de desfilar per diferents gèneres i idiomes (català, castellà, portuguès i anglès), va cridar a l’escenari diversos convidats, arribant a ser-hi un total de 10 músics, tots excel·lents, emmarcats per cinc curiosos monòlits que desprenien colors. Originalment, sonava un combo de jazz, al qual es va ajuntar un quartet de cordes, més tard el germà Eudald a la trompeta, i el mateix Pol Batlle, aportant amb la seva Telecaster un contrapunt psicodèlic a la serenor dels arpegis immaculats de la guitarra de la mare, Elisabeth.

L’alineació començava a l’altre costat de l’Atlàntic, amb El Marabino, una adaptació del veneçolà Antonio Lauro, i creuaria l’Amazònia per trobar les sambes de João Gilberto i Cartola. Posteriorment, circularia pels millors moments del disc Como la piel (2021), com ara Loca Mente, tema que recorda Lhasa de Sela. Va haver-hi una seqüència intimista amb veus i guitarres, amb la llum dibuixant uns cons arboris sobre els músics, que van lliurar bones entregues, com La manzana del malagueny Gabriel Hernández, i encara una mica de jam aflamencada al ritme de Caricias / esta montaña de enfrente. Rita concentrava les atencions, alternant entre la veu i el trombó, i comunicant-se amb naturalitat, tot i alguns moments de comicitat involuntària. Va presentar els músics, que van rebre una majúscula ovació, i va fer corejar a la platea Quién lo diría, on es nota la ineludible influència de Sílvia Pérez Cruz. Va concloure el bis amb Nunca vas a comprender, himne agredolç al desamor, però ningú es va enganyar: el públic entén i gaudeix el do de la seva música i així esperem que torni aviat, amb tots els seus convidats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.