Cultura

Carlos Vermut

Director de cinema

“Potser la foscor amaga persones al darrere”

Em semblava interessant plantejar una visió humana del que considerem un monstre

Apassionat del cinema fantàstic, Carlos Vermut (Madrid, 1980) és un habitual del Festival de Sitges, com a espectador i com a director. Convertit en una de les veus amb més personalitat del cinema estatal, gràcies a films com Magical girl o Quién te cantará, va competir en el festival i acaba d’estrenar la coproducció catalana Mantícora . Suma quatre nominacions als Goya: Vermut com a director i guionista, Nacho Sánchez a millor actor i la catalana Zoe Stein a millor actriu.

Diu que el seu cinema es relaciona sobretot amb el misteri. És atractiu des del punt de vista cinematogràfic?
Jo crec que sí, si el cinema té alguna cosa que altres mitjans no tenen és l’aura de misteri. Des del mateix inici del cinema, això de capturar les imatges, les projeccions, les fantasmagories, tenia alguna cosa de misteriós, de fantasia. La mateixa projecció de la imatge ja era una evocació del misteri i això s’ha mantingut. Crec que la televisió ja no és el mateix.
És important perquè es juga amb el que es veu i el que no?
Sobretot pel que ocultes. I això em sembla molt interessant.
Li agrada indagar en el costat fosc, a través de les seves pel·lícules?
Sí. Al principi, quan fas pel·lícules de més jove, potser hi ha una qüestió més efectista, i quan vas fent-ne més, amb el temps, t’adones que hi ha una relació més humana amb la foscor. Potser la foscor no és foscor, potser el que semblava fosc i intrigant amaga persones al darrere. Amb la recerca de la foscor, fent pel·lícules, hi ha una humanització. Ja no abordes els personatges des de lluny, sinó que els mires als ulls.
Volia mostrar d’entrada Julián, el protagonista, com una persona molt maca amb qui podries fer amistat, per després anar revelant la seva foscor?
Era el més interessant de tot això, entendre que una persona amb qui t’encreues pel carrer pot tenir aquest tipus de desitjos foscos, entendre que, darrere d’aquesta maldat que genera tant de rebuig, al final hi ha un ésser humà. No només amb aquest tema, sinó amb molts altres. Em semblava interessant plantejar una visió humana del que considerem un monstre. Hi ha moltes pel·lícules de monstres, però tenia ganes de parlar d’aquest tipus de monstre.
La pel·lícula es mou en els límits de la foscor?
La foscor té una connotació estètica negativa, ja hi dones un color, quan precisament l’obscur té a veure amb l’ocult. Prefereixo el terme ocult, el que no es mostra. M’interessa treure l’ésser humà a la llum, mostrar que aquestes persones a qui considerem monstres, moltes vegades són éssers humans. Potser si els donéssim l’oportunitat de ser humans, no sortiria el monstre.
És una pel·lícula que no jutja...
És una pel·lícula que mira als ulls del protagonista. No el jutges en el sentit que no és un personatge desagradable o malvat, és maco i podria estar entre nosaltres.
Què li resultava atractiu d’algú que és modelador de videojocs, que dissenya per ordinador?
Em donava peu a parlar dels monstres, del que és monstruós, de les imatges que crees, i a partir d’aquí tenies la possibilitat de parlar d’algú que troba en la creació una via d’escapament. A part, em donava peu a representar elements monstruosos i em funcionava també a nivell simbòlic.
Vostè és un habitual de Sitges. Se sent deutor d’aquest festival, que sovint ofereix pel·lícules de monstres?
Absolutament. La meva relació amb el cinema fantàstic i de terror no seria igual si no hagués vingut a Sitges com a espectador i si no haguessin seleccionat el meu primer curt al festival. En aquest sentit, li dec molt al festival.
Se sent còmode en el gènere fantàstic, que aquí s’entén en un sentit molt ampli?
Sí, més que fantàstic, diria que em sento còmode en el drama psicològic, amb elements estètics o plàstics fantàstics. M’agrada el cinema de gènere, com a espectador i també com a creador.
Per què escull Sitges, quan ha d’ambientar la pel·lícula a Catalunya?
Perquè Zoe és catalana. Quan em de pensar una localització perquè ella torni al poble del seu pare, un dels llocs que aprecio de Catalunya és Sitges, he estat molt aquí, li tinc molt afecte, i vaig pensar que seria un lloc adequat per rodar.
La relació de Julián (Nacho Sánchez) amb Diana (Zoe Stein) sembla que obra la porta a una història més lluminosa.
El personatge de la noia apareix com algú en qui ell sembla que troba la salvació, també perquè representa el que ell no pot tenir. És algú ben vist per la societat. Ell ho veu així. Hi ha un final tràgic en que els dos personatges es complementen d’una manera retorçada.
La productora on treballa Julián té un nom japonès, Kobo. Això té a veure amb la seva fascinació per la cultura japonesa?
Sí, m’agrada molt la cultura japonesa, en soc molt deutor, i és veritat que sempre que tinc la possibilitat de posar-ne una referència, ho faig. En aquest cas és una referència a un escriptor japonès que es diu Abe Kobo. Sempre poso alguna picada d’ullet a la cultura japonesa. A part, la cultura dels videojocs neix al Japó, i a nivell tecnològic sempre han estat per davant. Hi ha un tipus de videojoc que s’anomenen conversacionals, en què tu lligues amb una noia amb aspecte de manga, l’has de seduir. Ja existeix aquesta idea de nois solitaris que intenten lligar. La pel·lícula beu molt de tot això.
També hi ha una referència a Goya, i a la seva obra ‘El sueño de la razón produce monstruos’. Descriu el protagonista?
El títol fa referència que quan s’adorm la raó, quan deixem d’utilitzar el raciocini, apareixen els monstres. No sé si és una pel·lícula que parli precisament d’això, més bé tracta de gestionar els monstres que no del fet que apareixen per la falta de raó. A la pel·lícula apareixen obres de Goya amb elements monstruosos, com un devorador de nens que és Saturn. És un dels quadres més terrorífics que existeixen.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.