J.M. Espinàs, penúltim comiat
El penúltim comiat de Josep Maria Espinàs, perquè l’últim serà demà a migdia, està tenint lloc avui al Saló Sant Jordi –una estança noble, i més que ho serà quan retirin els frescos espanyolistes– del Palau de la Generalitat, on li corresponia per ser qui ha estat per al país i per haver rebut la medalla d’or de la Generalitat.
Abans d’accedir al saló –i després de pujar les escales, que no han fet enrere les persones de més edat– hi ha una taula alta amb el llibre de condolences perquè, qui ho vulgui, se n’acomiadi per escrit. Un espai concorregut però sense cues perquè hi ha hagut un degoteig continu de ciutadans, com la pluja que està ruixant Barcelona des de mig matí.
El fèretre està cobert amb una senyera i, al damunt, un ram de roses. Al costat hi ha un escriptori amb elements personals cedits per la família i triats amb molt bon gust. Un bust d’Espinàs fet per Josep Maria Subirachs, algunes pipes, dos diccionaris, un llibre, una samarreta del Barça amb el seu nom i la màquina d’escriure Olivetti amb un full en blanc posat, per si vol escriure alguna cosa, simbòlicament, és clar. A la paret del fons, un retrat d’ell, fet per Santiago Bartolomé, amb l’Olivetti davant i Espinàs darrere. Fins al final, ell en un segon terme modest.
Al matí, mentre situaven el taüt al lloc que corresponia i on s’hi estarà fins a les set del vespre, ha sonat la cançó Pensée des morts, de Georges Brassens, un dels cantants preferits d’Espinàs.
La família Espinàs ha estat la primera a retre-li homenatge, acompanyada pel president Pere Aragonès, que li ha dedicat un breu parlament. Altres personalitats que hi han passat són els expresidents Jordi Pujol i Artur Mas; els polítics Ernest Maragall, Laura Borràs, Albert Batet, Mònica Sales i Salvador Illa; l’alcaldessa Ada Colau i el president d’Òmnium, Xavier Antich, entre altres. Si més no al matí, s’ha trobat a faltar més presència del món del periodisme i la cultura –hi han estat la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe; l’editor Joan Riambau i el periodista Albert Om, entre altres–, tot i que probablement sí que se’ls veurà demà en el darrer comiat, a les dotze del migdia, al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona.
Qui sí que hi ha estat molta estona és qui aquests dies ha tingut una omnipresència obligada als mitjans, l’editora Isabel Martí, companya de camí –i en el cas d’Espinàs això és textual, perquè van fer alguns viatges a peu junts, a més de la tasca editorial– de l’escriptor i periodista.
Just uns pocs metres damunt el fèretre, com un gran pèndol amb alguna cosa d’amenaçant, hi ha l’enorme làmpada de llàgrimes –oportunes– de vidre. Un llum que no cal perquè Espinàs en té de sobres. Isabel Martí ha fet evident una coincidència, que quan demà sigui enterrat, “farà quatre anys justos que va ser enterrada la seva filla Olga”. “I això no és intranscendent, perquè ell era hipersensible, també molt intel·ligent, i ja havia dit, quan va morir la seva filla, que amb ella marxava la llum que no li va fallar mai”, ha afegit Martí. Va ser un home de llums i sense ombres o, en tot cas, una gran ombra sota la qual s’han aixoplugat molts escriptors i encara més lectors.
