Els dracs viuen per sempre
Falsterbo s’acomiada dels escenaris després de 54 anys amb un concert al Palau de la Música. ‘Paf, el drac màgic’ protagonitza el moment més emotiu
-
Jordi Marquillas, Montserrat Domènech i Eduard Estivill en un moment de l’emotiu concert d’ahir al Palau de la Música JUAN MIGUEL MORALES. -
VÍDEO: Un moment de la interpretació de 'Paf, el drac màgic' al concert. B.S.
L’esperit de final feliç que té en realitat ‘Paf, el drac màgic’s’ha fet extensiu a l’últim concert
Hi ha una generació de pares, alguns ja avis, que cantaven Paf, el drac màgic als seus fills i passaven de puntetes sobre el traumàtic final, allò d’“Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans”, o, encara pitjor, “Semblava que estava plovent quan es va posar a plorar”. Eduard Estivill, membre fundador del grup Falsterbo, recorda que l’autor de la lletra de la cançó, Leonard Lipton, en realitat havia compost una última estrofa de final feliç: el nen s’havia fet gran, sí, però va tenir un fill que va tornar al fons del mar a jugar amb Paf.
Aquest esperit de final feliç s’ha fet evident aquesta tarda, en un Palau de la Música ple a vessar per sentir el concert final de l’última gira de Falsterbo. Els nens s’han fet grans, efectivament. Hi ha hagut públics de diferents generacions, però força cabells blancs. El grup, format per Eduard Estivill, Montserrat Domènech i Jordi Marquillas, no tornarà a pujar en un escenari. Però el drac màgic Paf, la cançó, la música, aquest clàssic del folk nord-americà versionat pel grup català el 1971, amb lletra d’Isidor Marí, quedaran per sempre.
El caràcter simbòlic d’aquest himne s’ha escenificat quan, després d’onze cançons, Falsterbo ha entonat Paf, el drac màgic amb els nou músics que els havien acompanyat i un nombrós grup d’artistes convidats: Judit Neddermann, Beth, Pep Sala, Jofre Bardagí, Jonathan Argüelles, Alidé Sans, Paula Valls, Joan Masdeu, Laia Porta, Isidor Marí (traductor de les lletres al català)... Pep Bou feia bombolles al fons de l’escenari i, a la platea, tothom s’ha aixecat i ha cantat. Vint-i-quatre persones damunt l’escenari, el públic dret cantant a ple pulmó i una cançó estimada per tots. És un final digne del concert, de la gira, de tota una vida de cançons, encara que no fos amb dedicació exclusiva. Eduard Estivill ha picat l’ullet al públic amb una referència al seu caràcter de guru dels trastorns del son venerat per pares insomnes: “He vingut aquí sobretot perquè no us adormiu.”
El concert ha començat puntual, a les 17.30 h, i ben aviat ha quedat clar el seu caràcter lúdic: “Això serà una festa, podeu engegar els mòbils i fer fotos i vídeos”, han advertit de bon començament. “Els dracs viuen per sempre” no és només un títol fàcil agafat de la cançó de Paf: el mateix Eduard Estivill ha donat instruccions als espectadors per cridar-lo. Deia: “Els dracs...”, i el públic contestava, picant de mans i entonant com si fos un càntic de pavelló poliesportiu: “...viuen per sempre!” L’esperit kumbaià ha presidit la cerimònia: els nou músics i coristes s’han presentat un a un quan entraven a l’escenari. Montserrat Domènech ha reivindicat que és descendent del “geni que va fer aquest espai màgic” (Lluís Domènech i Montaner). Estivill ha recordat que el nom del grup és el del poble suec de la xicota de Joan Boix, que va formar el trio original de Falsterbo amb ell mateix i Amadeu Bernadet.
Temes nous i clàssics
S’ha parlat força, però la música ha estat sempre al centre. Embolica les penes, un tema del 2002, ha obert el concert i el folk nord-americà, de vegades més melòdic i pausat, d’altres més rítmic, ja no ha abandonat el Palau de la Música, amb petites variacions de la formació musical (teclats, piano, guitarres, contrabaix, violí i veus), a la qual s’ha afegit Toni Xuclà amb la guitarra. El segon tema, Noia bruna, ha estat el primer d’Adeu, Paf. Del disc també han interpretat Bus o Si em quedés mai cec, que s’anaven alternant amb clàssics que el públic també cantava: L’estranya joguina, Camí ral... Després de Paf han vingut tres bisos, introduïts amb sorna per Estivill: “Estalviem-nos la comèdia de vosaltres demanar-ne més i nosaltres fer veure que no hem preparat res.” Han sonat versions de Pete Seger (Què se n’ha fet d’aquelles flors) i Cat Stevens (Ombra de lluna / Moon shadow), i Temps aspres, de nou del disc Adeu, Paf, ha tancat el concert. La seva tornada, “Temps aspres, no torneu mai més”, ressonava encara en els espectadors quan desfilaven cap a l’exterior. No semblava que plogués com si plorés Paf, tot i que alguna llàgrima dissimulada hi va haver. Però la gent es mostrava majoritàriament feliç: ha estat un concert de dracs màgics, més que de dinosaures. I com diu Estivill, és el grup qui s’acomiada, però Paf, el drac màgic “es queda en la vida de molta gent, que la continuarà cantant”.
