Retrat d’una dona obrera gallega

Álvaro Gago (Vigo, 1986) va dirigir fa sis anys un curt, Matria, en què es representa una jornada d’una dona gallega de classe obrera: una de tantes heroïnes anònimes explotades en una fàbrica (en el seu cas, una conservera de musclos on se senten els crits constants de l’encarregada) i per la seva parella, un inútil que ni és capaç d’escalfar-se el dinar en un microones, mentre, en aquell dia concret, s’esforça per recollir el regal d’aniversari de la seva neta i arribar a un partit de bàsquet en què juga la nena. El pla final mostra el rostre de la dona, que, amb contenció, expressa la tristesa, el cansament, la frustració d’una vida alienada sense sortida. La protagonista és interpretada per una actriu no professional, Francisca Iglesias Bouzón, que aporta els cognoms al personatge, anomenat Ramona, i, segons Gago, n’és la inspiració.

Encarnant-hi la propietària d’un bar, Francisca Iglesias Bouzón també intervé en el llargmetratge Matria, amb el qual el director gallec reprèn el personatge de Ramona, però interpretada per l’actriu María Vázquez, recentment premiada en el Festival de Màlaga, en què, poc abans de la seva estrena a l’Estat espanyol, la pel·lícula va concursar després de ser presentada a la secció Panorama de la Berlinale. En la durada del llarg s’amplia la temporalitat, de manera que el personatge passa per més vicissituds i, en una progressió i fins una certa acumulació dramàtica, també es redefineix amb altres característiques i circumstàncies: deixa la fàbrica on treballa, indignada per una rebaixa salarial, i s’ocupa d’un home gran recentment enviudat amb el qual establirà una relació de confiança i afecte; el seu company és un borratxo que només hi busca sexe, cosa que també troba en altres dones; té una filla (en aquest cas, no hi ha cap neta) que treballa en un bar, mentre que ella voldria que estudiés. Variacions que en part no són alienes a l’assumpció del personatge per una actriu professional (i més jove que la Ramona original) que sembla abocada a una exhibició dramàtica que du a l’explícit.

Parlada en el gallec de la ria d’Arousa, el llarg Matria renova la voluntat d’ocupar-se de la realitat de les dones obreres i fer-la visible a través d’un personatge que manifesta amb més evidència la ràbia i l’orgull de les perdedores sense que, tanmateix, potser calgués que manés a “prendre pel cul” tantes vegades. Gago persevera dignament en un cinema social, però en aquest cas sembla haver abandonat la sobrietat a la manera dels Dardenne per decantar-se cap al paroxisme a la manera de Loach.