“A Sisa, abans de ‘Qualsevol nit’, no el volia gravar ningú”

Quan Zeleste va obrir, jo, de fet, estava al manicomi, ja que m’estava fent passar per boig per saltar-me el servei militar. M’hi van tancar tres mesos perquè no tenia antecedents, de boig, i ho van haver de comprovar [riu]. En sortir-ne vaig estar uns mesos amb els Joglars. Tocava l’oboè i preparàvem l’estrena d’Àlies Serrallonga, però, tot i que m’hi trobava molt bé, sentia que allà passaven coses estranyes i vaig marxar. Després vaig anar a Zeleste i m’hi vaig quedar.

Sí, tot i que tampoc gaire. Jo, a Zeleste, m’hi vaig plantar amb la idea de fer una revista, ja que havia escrit en llocs com Vibraciones. Vam fer-ne un únic número, el maig del 1975, així que pots imaginar-te’n l’èxit [riu]. Hi havia una entrevista a Paco de Lucía; un article sobre pastisseries de Barcelona; una crítica del Sisa, que firmava com a Ventura Mestres, d’un disc d’en Toti i el Jordi Sabatés; apunts del Kevin Ayers, Lou Reed, els Perucho’s i, fins i tot, la senyora de la neteja de Zeleste...

Jo era músic i coneixia molts músics de l’època. Havia acompanyat força en Sisa, amb qui havia gravat alguna coseta del seu disc Orgia, i, tan bon punt vaig aterrar-hi, vaig posar-me a programar. Després, amb en Víctor, se’ns va ocórrer crear un segell discogràfic. Vam convèncer en Claudi Martí d’Edigsa, que ens va imposar com a única condició que complíssim els pressupostos, perquè el compartíssim amb ell i, com que jo coneixia una miqueta la dinàmica de les gravacions, me’n vaig encarregar. Vam anar a sopar tots tres i vam decidir que primer gravaríem la Dharma i el Qualsevol nit pot sortir el sol d’en Sisa, tot i que el primer va ser el Salsa catalana de l’Orquestra Mirasol, fet encara, però, amb els esquemes d’Edigsa.

No, cap ni una. Una característica que teníem, i m’agrada destacar-la, és que no teníem cap criteri. Érem molt oberts. Jo, tot i que m’agradava força Miles Davis, no era especialment jazzístic, però mai no vam voler imposar el nostre estil o els nostres gustos. Aquesta va ser una de les gràcies de Zeleste.

Perquè tenia unes cançons collonudes! I jo sempre m’he basat en les cançons. A Sisa, abans de Qualsevol nit, no el volia gravar ningú. Havia anat a Concèntric, Edigsa, Als 4 Vents... i tot eren respostes negatives! Fins i tot en [Joan Manuel] Serrat, que volia produir-lo, va intentar col·locar-lo, però la resposta era sempre que no, fins al punt que en Sisa es va posar a treballar en una casa d’assegurances a la Gran Via. “És que ningú em vol...”, es queixava, en una d’aquestes frases típiques d’artista, a les quals ell, especialment, s’hi prestava força... [riu].

Teníem clar que aquell disc havia de ser especialment brillant. Amb músics i idees diferents, la qual cosa vol dir calés. Amb la Dharma, que eren ells i prou, pagaves només l’estudi, però si per al disc d’en Sisa volies un quartet de corda per a El setè cel, l’havies de pagar. D’altra banda, a en Sisa li va anar bé que nosaltres, al Zeleste, el féssim tocar força i que, en lloc de fer-lo actuar amb la guitarra, li muntéssim una banda amb el Manel Joseph, el Quino Béjar, la Dolors Palau… Vam fer que fessin força actuacions al Zeleste, amb la gràcia que, a Zeleste, quan contractàvem algú, el fèiem tocar almenys quatre dies.

Exacte, fins al punt que aquells discos d’en Sisa i la Dharma els vaig fer sense saber que, d’allò, se’n deia “produir”. Al Qualsevol nit, doncs, no hi surto com a productor. “Dedicat a R.M., músic somiatruites”, hi diu [riu]. Fos com fos, aquell disc el vam treballar bé. El que teníem pensat en un principi i el resultat final s’assemblaven molt, cosa que, quan graves discos, no sempre és així.

Va ser molt natural. La majoria de gent –i quan dic “gent” em refereixo tant a públic com a artistes– érem classe mitjana; alguns una mica més arregladets i d’altres no tant. No érem polítics practicants, en el sentit que no militàvem al PSUC o al PSAN, i la nostra manera de fugir de tota aquella foscor eren les cançons. Coneixíem les dels francesos, però vam tirar més cap a les dels anglesos i els americans. I, aleshores, hi ha una característica important, d’aquella època, que és que la gent, com més diferent, més gràcia ens feia. En els temps actuals o “ets dels meus” o “ets dels altres”, i si no penses com jo és que vas equivocat. A Zeleste, però, la diferència ens estimulava moltíssim. Quan s’acabaven els concerts, en Toni Vall i en Paco Pi, que n’eren els discjòqueis, hi feien unes barreges musicals atòmiques. Hi sonava des de Bowie i Soft Machine fins a cançons d’en Pau [Riba] o del [compositor polonès] Krzysztof Penderecki.

Com uns hippies de collons! Van arribar amb la típica Volkswagen de no sé quin coi de comuna de no sé quin coi de poble. Van aparèixer a Zeleste i, de la camioneta, van començar a sortir peluts, ja que els de la Dharma duien els cabells llarguíssims, i tres noies... guapíssimes! Vaig quedar impressionat! Volien tocar i van deixar-me una casset horrorosa, fins al punt que vaig estar molt a punt de dir-los que no. Però al final vaig pensar: “Ostres, amb aquestes pintes, segur que deuen tenir alguna cosa que se m’escapa!” I, quan van començar a tocar en directe, ja hi notaves la seva energia característica.

Vam ser molt amics, fins i tot abans de Zeleste, quan vam compartir un pis d’estudiants. Amb el Gato i en Sisa vam ser sempre molt, molt amics. Llegia molt i escrivia realment bé, era un personatge certament il·lustrat. Es va inventar primer això de Secta Sònica, que era una cosa força rockera, amb tres guitarristes, però que no matava. Després, jo vaig desaparèixer de circulació perquè vaig començar a treballar en un disc per a en Serrat, Tal com raja, i el Gato va enrotllar-se amb en Jordi Vendrell i va fer Carabruta, que és un disc collonut! “Ostres, Gato...”, li vaig haver de dir. “Jo, aquí, aguantant-te rotllos com els de Secta Sònica i, quan marxo un segon, fas per a un altre un disc que és bo de collons?” [riu]. “El pròxim et prometo que tornarà a ser amb tu”, va dir-me. I vam fer el Romesco.

Vam anar a sopar un dia amb en Sisa i el Gato. Vam demanar un d’aquells menús d’arròs a la cubana i llom a la planxa i vaig dir-los que no sabia què programar durant la nit de Cap d’Any [del 1974]. Entre tots tres vam dir de crear una orquestra que no fos de les típiques i vam començar a fer-ne el repertori. Vam dir a l’Albert Batiste que ho organitzés, ja que, a més de bon músic, era un tipus collonut organitzant coses i, per Cap d’Any, abans fins i tot de tocar, ja vaig percebre que allà hi passaven coses. Vam fer-los tocar també la nit de Reis i, de seguida, els vam dur a l’Associació de Veïns del Fort Pienc. Va ser aleshores quan vam adonar-nos que els nostres artistes podien començar a actuar molt més enllà de Zeleste...

Sí, perquè necessitàvem un grau més de professionalització. Vam començar a fer gires per Espanya, vam dur els artistes a cases de discos més grans (el Gato, a l’EMI; la Plateria, a Ariola...). Tots ens vam anar disgregant i vam deixar de ser una unitat. Sé que me n’atribueixo part de la culpa, dient això, però és llei de vida. Vam créixer molt, els artistes es van començar a fer famosos...

Els organitzadors que fins aleshores ens havien contractat es van convertir tots en polítics. I això va fer bastant mal, perquè la gent, quan toca poder, encara que sigui el d’un poble, es pensa que en sap de tot, fins i tot de música. Sé que és una gran contradicció, perquè evidentment jo estava a favor dels ajuntaments democràtics, però el poder sempre fa mal...

La Ludwig Band. Vaig estar a punt d’escriure’ls i tot! En música, la col·laboració, sigui a Zeleste o en qualsevol grup, és la clau de tot plegat. I el que provoquen els ordinadors, actualment, és que la gent treballi sola...