El rapte d’un jueu

El gran cinema italià mai no ha acabat de morir, tot i que per moments ha semblat agònic, i no és només per veïnatge que la secció oficial competitiva de Canes inclogui les noves pel·lícules de tres cineastes del país de generacions diverses: Marco Bellocchio, Nanni Moretti i Alice Rohrwacher, que s’hi faran presents en la recta final del festival. De moment, s’hi ha projectat Rapito, amb la qual Bellocchio (en la seva quarta participació consecutiva després d’Il traditore, sobre el mafiós sicilià Tomasso Buscetta, Marx puó aspettare, una meditació sobre l’enigma del suïcidi del seu germà bessó Camillo als 29 anys, i Exterior notte, una revisió punyent del segrest i assassinat d’Aldo Moro) aborda un cas real esdevingut a mitjan segle XIX: el rapte d’Edgardo Mortara, un nen d’una família jueva de Bolonya per part de l’Església catòlica amb el pretext que havia estat batejat per la mainadera i amb la impunitat de tenir l’autoritat dins dels Estats Pontificis.

Edgardo Mortara, sota una educació rigorosa, va ser convertit al catolicisme al Vaticà mentre Pius IX hi exercia un poder autoritari a les acaballes precisament dels Estats Pontifics a conseqüència de la unificació d’Itàlia propiciada per moviments revolucionaris que van acabar reprimits pel nou ordre constituït amb el regnat de Vittorio Emanuele II. Als 83 anys, Bellocchio demostra novament la seva gran força dramàtica i la complexitat amb què dissecciona les estructures de poder i així les formes de dominació que generen actituds de resistència o, com és el cas d’Edgardo Mortara, de submissió: convertit en un jove catòlic que renega de la pròpia família i del judaisme, la seva urgència per rebre’n la benedicció fa caure el papa, que el castiga fent-li dibuixar amb la llengua tres creus al terra.

Als antípodes de la força dramàtica de Marco Bellocchio i de la seva mirada crítica sobre la història del seu país, en què l’exclusió dels jueus va propiciar el consentiment al genocidi nazi prop d’un segle més tard dels fets reconstruïts a Rapito, Wes Anderson ha dut a concurs una nova mostra del seu cinema complagut amb l’enginy del propi imaginari i dels mons visuals encapsulats que el posa en escena: Asteroid City. Rodada en bona part en un paratge de la població madrilenya de Chinchón, presenta una hipotètica ciutat dels EUA enmig del desert que, amb un cràter gegant originat per un meteorit, s’ha convertit en lloc de trobada de joves astrònoms mentre s’hi realitzen proves atòmiques. L’acció es data al 1955 i la petita ciutat és declarada en quarantena per l’arribada d’un alien. Un món tancat on Anderson, com si tingués entre mans una joguina que també inclou un joc metateatral, s’esplaia en el disseny visual i les seves ocurrències.

El també director de L’hotel Budapest compta com és habitual amb un grapat d’actors reconeguts i fins estel·lars: Tom Hanks, Margot Robbie, Tllda Swinton, Adrian Brody, Matt Dillon i Scarlett Johansson (en una mena de rèplica de Marilyn), mentre que William Dafoe i Jeff Goldblum pràcticament fan cameos. Un repartiment per lluir a la catifa vermella de Canes; però, tanmateix, sembla com si Anderson no sabés què fer-ne si no es posar-los en una decorat. No s’entreveu que Anderson surti d’una mena de no-res si es projecta en el personatge d’un fotògraf satisfet (Jason Schwartzman) que diu no haver fracassat mai en cap foto.