El Liceu commou la Bastille

El castell de Barbablava de Bartók és tan accessible com fatídic per a les seves curioses esposes. L’Opéra National de Paris-Opéra Bastille ha deixat de ser infranquejable per a l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu. Si s’ha fet esperar els últims anys, ha vingut condicionat per la peripècia dels confinaments i les reprogramacions dels teatres. El públic de la Bastille es va commoure amb l’actuació de l’orquestra simfònica del Liceu en l’actuació d’ahir al vespre, en què hi havia una nodrida presència d’autoritats, amb la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i la d’Acció Exterior i Unió Europea, Meritxell Serret, com a representants del govern. Al concert, hi van assistir uns 2.000 espectadors, un 74% d’un aforament total de 2.700 localitats.

L’orquestra es va desplaçar en comitiva des de l’aeroport d’El Prat ahir al matí. Va rebre els ànims del comandant de la tripulació, un cop aterrats a Orly, perquè l’actuació del vespre fos un èxit. Els músics de l’orquestra era com si anessin a jugar una final de Champions. Però, en comptes d’agrair la dedicatòria per la megafonia de l’avió amb cantarelles i fent voleiar banderes, ho van fer amb un educat aplaudiment mesurat, quasi silenciós d’una mà picant sobre el revés de l’altra. I és que el concert va coincidir amb la final de la Champions, de fet. Però això és una altra lliga; no correspon fer més comparacions en aquesta crònica. Entre els músics, es notava una dosi extra d’orgull. És un debut a la Bastille, un dels teatres més cobejats a Europa per la seva dimensió i qualitat acústica. Un concert comparable a l’actuació el 2017 a la seu de l’ONU, a Ginebra. Per al programa d’ahir es va convidar dos destacats solistes: la soprano Iréne Theorin (Judith), apreciada pel públic del Liceu, i el baix baríton Bryn Terfel (Barbablava), que estava eufòric just acabar l’assaig. Amb aquesta òpera, Bartók va voler alliberar-se dels codis propis del gènere, escrivint-la per a només dos personatges, i definint una acció pràcticament minimalista que es comprimeix en tot just una hora. A Terfel, de 57 anys i ja plantejant retirar-se de l’òpera, el que li agrada són obres intenses com aquesta, en què, en molt poc temps, es basteix un arc impressionista de sorpreses: cada porta presenta un paradís que, en realitat, ve tenyit de desesperació. Josep Pons ha portat l’orquestra a la Bastille, dins dels actes del 175è aniversari del Liceu, amb la voluntat d’obrir unes portes al circuit internacional, a un reconeixement que permeti saltar de pantalla, accedir a una nova fase de la Champions de la lírica.Perquè Pons ha aconseguit prestigiar la formació, de què va accedir a la direcció musical del Gran Teatre del Liceu el 2012. Només presagia reptes ambiciosos i que tenen molt present el seu caràcter públic amb accions com ara el concert a la platja del Bogatell el 20 de juny, vigília del Dia Europeu de la Música (que es reprèn després de la pandèmia), i l’actuació al Grec posant música a la coreografia de Sasha Waltz (5 i 6 de juliol, Amfiteatre) i amb el programa Wagnerisme (13 de juliol, Palau de la Música). Del 16 al 18 de juny, la formació també tocarà a Lleida, Manresa i Sant Cugat del Vallès amb Sílvia Pérez Cruz i Feliu Gasull, gràcies a l’impuls del Departament de Cultura.Aquest mes de juny, de fet, l’han iniciat amb les darreres funcions de Parsifal, una exigent partitura per a un centenar de músics (cal un reforç de músics en les seccions de metall i corda) que s’acosta a les cinc hores d’interpretació. Aviat és dit. El castell de Barbablava és una distingida carta de presentació internacional, celebra Pons. Bela Bartók s’inspira en Wagner (l’autor de Parsifal, precisament) pel que fa a la inspiració de la música popular i d’incorporar la llengua original (l’hongarès).